El paisatge, persones que són dintre,
la fusta on seuen els meus sota el porxo.
Tots els nius d’orenetes xiulen cartes
on les paraules són records de roses.
Mamare cus al tamboret del vespre
mentre el gat salta des de la finestra.
L’àvia em dóna el sopar a la finestra
de la cuina, quan sento el timbre dintre.
Llavors, a quatre grapes, busco el vespre,
quan mamare m’atrapa sota el porxo
Mentrestant, l’àvia fa un prec de roses
tot just la filla és lluny de les cartes.
Nit d’hivern, fotos, programes i cartes,
l’àvia em duu cap a una altra finestra.
Som al seu quarto, l’enyor de les roses,
aquella intimitat que queda dintre.
Mirem la tele lluny del fred del porxo
tot just els lliris somien al vespre.
Fa temps, l’infant que sóc vigila el vespre,
buscant la mare, remenant les cartes.
Ja no les tinc, només clarors de porxo,
potser rialles,la nostra finestra.
Tasto uns altres pastissos,sento dintre
el safareig, la figuera, les roses.
Guaito la iaia com talla les roses,
un diumenge a la tarda, abans del vespre.
Vora el roser, els somriures són dintre,
bo i enyorant totes les vostres cartes.
Quan toco la guitarra, la finestra
Vetlla les vostres converses de porxo.
Quina sort, la memoria del porxo
com fa singlot amb cireres i roses.
De sobte, el pit escampa la finestra
dels somnis,paro el carretó del vespre.
No m’hi veia quan van perdre’s les cartes,
tant se val, juntes m’espigoleu dintre.
La vida, ara, és un vespre a la finestra,
bo i Esperant cartes rera les roses
i veure com esclata el porxo dintre.