Blog Detail

Tots els partits insisteixen que la consulta la demana Esquerra. Sabem i saben que no és veritat. Qui marca l’agenda és l’ANC, és a dir, l’Assemblea Nacional de Catalunya. Si fa no fa vol dir que ni Barcelona ni Madrid toleren que les mobilitzacions pretenguin canvis. Al capdavall, la multitud empeny, les institucions, només defensen minories i personatges. Branden lleis perquè els canvis ja no els controlen. La data de la consulta aguditza el debat polític. Els qui saben que la perden, volen retardar el procés tant com es pugui. De fet, no som tan demòcrates, quan només tenim el discurs de la llei. Tots aquells que batallen contra la consulta, durant les primeres eleccions de la Transició, van callar com uns putes, en veure que ERC, Adolfo Suárez no va legalitzar-la. En unes altres paraules, vam acceptar unes llibertats vigilades. O el que és pitjor, una democràcia amb franquistes manaies. Grateu entre ministres PP i veureu d’on vénen. Això va permetre al Principat, que els sociates ocupessin l’espai dels republicans. Ara, després de tres llargues dècades, els partits centrals, no volen assumir allò que demana el poble. CiU, PSC, PP i Ciutadans viuen d’aquest rotllo de monarquia parlamentària. El bipartidisme, amb la seva particular llei electoral, es va fer en contra de les embranzides perifèriques. Un estat amb institucions liberals, prou avalades per un partit socialista, ha de controlar els seus excessos antidemocràtics. Dic antidemocràtics, perquè les mobilitzacions, eviten els tics més vergonyants del seu autoritarisme. No ho oblideu si us plau, els sociates, que no s’escandalitzin ara, durant la dictadura de Primo de Rivera, la UGT era legal. Calia debilitar el discurs revolucionari dels llibertaris en aquella època. L’esquema es repeteix fins la sacietat. Cal trencar el discurs unívoc del Principat. Quan la disgregació política a Catalunya es reagrupa, el liberalisme espanyol naufraga. Els exemples són incomptables i avorrits. Vull dir que, agradi o no, la perifèria és la que espavila la messeta. Fins que l’independentisme ho ha dinamitat tot. Passen tant de les nostres reivindicacions que ni hi pensen. El cas més rellevant són Ciutadans. Recull tot el malestar que no poden contenir per la dreta PP i PSC. Sobretot es dediquen a trencar  tant com poden la immersió lingüísstica. Així tracten de vendre’s a Madrid. Per cert, no tenen molt bona sintonia amb aquella gent. Perquè després diguin que som nosaltres els qui no volem integrar-nos. Al capdavall, i és molt revelador, no deixen de ser catalans. Quan s’apleguin amb partits espanyols, segur que es desinflen. Ara tenen tot l’encant de considerar-se de casa. Ja veurem que fan  quan tinguem la consulta a la carta. L’assemblea Nacional de Catalunya també és el resultat del tacticisme inoperant de la resta dels partits del Principat. Totes aquestes noves energies que van estavellar-se amb l’Estatut de Miravet, saben construir a partir del 10 de juliol, ran de l’atziaga decisió del TC. La data de la consulta ja no pot dilatar-se gaire. Per això, el govern autònom és al cas. Té dos terços del parlament. El Govern Central no l’accepta. El risc és per a tots i totes. Per culpa de la independència, no sortim de la crisi, canten contra la nostra indignació. L’argument és tan lamentable com barrut. Per exemple, al País Valencià sembla que milloren econòmicament perquè no són independentistes, creu-t’ho. Comptat i debatut, Catalunya busca un altre camí. En oferir diàleg, Espanya ja no té crèdit. En unes altres paraules, el catalanisme ha vernissat de liberalisme les institucions espanyoles. Però, el Principat sempre té un paper secundari en aquest estat. A més a més, del seu empobriment, s’ha de supeditar culturalment i socialment a la preponderància del castellà. Agradi o no, això és culpa del catalanisme de CiU i PSC, s’ho han empassat tot quan arriba de Madrid. Finalment, el buidatge polític i econòmic del govern autònom ha fet la resta. Si CiU accepta que es podreixi el debat de la consulta, en base a les dilacions garnees d’Unió i PSC, les aspiracions polítiques del poble poden esdevenir dramàtiques. Ara Alícia Sánchez Camacho demana diàleg. L’any passat deia que el concert econòmic era una barbaritat. El PP només és català per a malparlar del seu propi país. Només cal veure on acaben tots els seus dirigents després de la hoja de servicios. Duran i Lleida i Pere Navarro encara són menys honrats. Volen fer bullir l’olla sense que la consulta es faci. Quant al debat ideològic amaguen el seu inconfessable espanyolisme. Com a liberals espanyols, mai no accepten les llibertats catalanes. No són honrats perquè saben que el govern central mai compleix pactes. Sobretot quan es tracta de Catalunya. Esquerra no marca la Pauta del full de ruta del govern. Bo i atacant Esquerra, eviten de dir que és l’ANC la qui tira endavant tot el projecte. Vet aquí, la força de l’independentisme. Quan més trigui la consulta, més clara és la independència del Principat. Per tant, vigileu les martingales que preparen els seus adversaris.