(Raspall i pinta/36)
El cercle artístic de la Biblioteca Roig brinda una altra sorpresa. Jaume Abad lliura a Anabel López un paperot de la tertúlia Dot, signat per la poetessa. Bibliotecàries i usuaris fan una recerca local sobre el nostre Vuit-cents artístic. És a dir, la família Padró, Ricard Clausells i Josep Pascó, entre altres. Que no siguin coneguts, no vol dir que hagin fet coses que astoren. Sense anar més lluny, un dels fills Padró, en il·lustracions satíriques, ens ha fet conèixer Víctor Hugo vora la Torre Eiffel en conegudes revistes barcelonines de l’època. A rel d’un llibre de pintura de Jaume Bosch i Vilaplana, sobre Ricard Clausells, la poetessa fa un exercici literari. Ricard Clausell, (1864-1939), vilafranquí de tota la vida, fou un conegut veí de la nostra ciutat. Gràcies a les relacions de la poetessa amb la biblioteca de Vilafranca del Penedès, la poetessa hi accedeix. Com que va haver relacions amb l’artista, fa un paperot de records que llegeix a la tertúlia Dot lany 1991. Anabel López aprofita les lectures en veu alta per a llegir-nos-el. Joana Raspall ens recorda que l’artista fou pintor, poeta i músic. Va viure al carrer Pi i Margall, cruïlla amb el carrer de l’Ateneu. La poetessa ens fa cinc cèntims sobre l’època daquest artista. De fet, no hauríem de dir aquest mot, potser un xic pretensiós. Anabel López sempre raona l’extraordinària afició d’aquestes persones a l’art durant el prolífic i sorprenent període modernista. Particularment, més que artistes, sempre he tingut la impressió que són magnífics i excel·lents artesans. Gent de Llotja, destres en el seu ofici, corrobora d’una esgarrapada Anabel López. Durant la represa , després de l’estiu, de les lectures poètiques d’aquest matí, la poetessa desenvolupa una descripció sobre la vida cultural de la ciutat, inoïda entre el públic. Ho fa a través de la feina d’aquest pintor que va fer un retrat del seu pare. En aquella època, parlem dels mal anomenats feliços vint, Joana Raspall era una de les responsables de la publicació de l’Escola de Declamació Miquel Rojas. Gràcies a Clarors, tenim un tast ben eloqüent d’inquietuds en un rodal com el nostre. Les notícies que desgrana la poetessa són plenes d’una sensibilitat excepcional. Trobo un encert que Anabel López també faci incursions sobre aquesta literatura. Particularment, per a mi, mai no ha estat menor, al contrari. Sovint en aquests retalls, descobrim altres dimensions en els nostres més grans escriptors. Particularment, jo en sóc un fanàtic d’aquestes delicadeses literàries. Certament, la poetessa no n’ha prodigat gaires d’aquests exercicis. Oi més quan la intimitat la guarda molt curosament. Els seus papers, quan els fa, sempre són distants i afectuosos. Hi desplega una familiaritat no gaire comuna, sobretot si hi connecteu. Només cal repassar paisatges del poble. Té la rara habilitat d’identificar-nos. Sobretot si hi aboquen memòries que eixamplen el nostre horitzó. En aquella època, la ciutat ja flairava vitalitats d’aquesta índole. En fer-ne publicitat, la poetessa recorda altres generacions. Al capdavall, el seu paperot testimonia la feina de formigueta del catalanisme. Quan es tracta d’artistes menors, és difícil trobar-los un lloc en una cultura, minoritzada com la nostra. En canvi, la poetessa exposa vitalitats en un ordre impensable. Escriu com si la normalitat fóra el pa de cada dia. Tant fa que sigui ara o trenta anys enrere. Penseu que són els anys de la seva més esponerosa joventut. En cenyir-se en la semblança del pintor, la resta hi sura amb elegància i distinció. Com que el paperot fou escrit des de la seva senectut més vital, la seva mirada recorda el seu tremp. En aquesta prosa tan continguda com emocionant, hi veig afanys que enyorem tots. En un centenari tan merescut, les sorpreses també eclipsen.