Blog Detail

L’evolució política del país demana aclariments. A cap observador se li escapa que la consulta dinamita el sistema. Oi més quan partits centrals de la política espanyola, s’arrengleren entre els partidaris del dret a decidir. En política democràtica, tot això és perfectament negociable. Ara bé, la profunda crisi que patim, no és exclusivament econòmica. El daltabaix que pateix la nostra societat, sense expectatives, cova un tsunami. Entorn d’aquest esclat, també, s’arrengleren esperances de rupturistes i immobilistes. Curiosament, sempre deixem de banda, la capacitat que té el sistema de sobreviure. La condemna d’un ecs conseller a quatre anys de presó per contrabandista, no s’explica si no fóra militant d’ERC. La impunitat amb què actua la Justícia, al servei dels poderosos, ofèn la dura pell d’un rinoceront. La crisi ha posat a l’abast del poble, la discussió política. Vet aquí, l’ansietat de les elits. Fins i tot les europees. Creuen que amb l’ocupació, la política passa a un segon terme. Per altra banda, la fallida de l’Estat del Benestar és una evidència inqüestionable. L’abdicació del rei és una maniobra precipitada per tal d’aguantar les institucions. L’any vinent, generals, municipals i les nostres nacionals. Definitivament, Cap partit ja no tindrà majoria absoluta. No descarteu un bicolor PP sociates. És clar, tot sota la sacrosanta reforma constitucional. Tant se val que sigui federal o unitària. L’important és l’espasa de damocles d’un deute impressionant. Pel que sembla, com de costum,  hem de pagar els mateixos. El PSOE ja és un partit liberal, no se n’avergonyeix en absolut. Com poden ser un partit així sense ingressos majoritaris de menestrals? La península viu la pitjor crisi econòmica capitalista de tota la seva història. Ni tan sols se’n salva Catalunya, per molt que ens omplim la boca. El meu país, essencialment, és un país oprimit. No cal fer una tesi doctoral, la divisió és bàsica per tal de mantenir el conflicte espanyolista. De fet, l’Estat espanyol viu d’aquestes rendes que sempre manté a tot drap. Veieu sinó com es reparteixen els beneficis del port de Barcelona. Ara bé, què pinten sobiranistes i independentistes en aquest escenari? Sobretot la divisió i l’opressió del Principat. Els sobiranistes són tota aquella gent que viu entorn de la Generalitat. En particular, no els cap al cap una ruptura amb l’estat sense la preeminència d’aquesta institució. En canvi, els independentistes, no tenen cap trinxera institucional. Vet aquí, tota la por dels financers i gent que trafica amb el deute. Aneu fent manis, ells com si sentissin ploure. El dret a decidir no té bona acollida entre els diners. Només ERC i CUP tenen clar què voten. CiU i Iniciativa flirtegen. PSC s’ha quedat sense catalanistes. Teòricament, no han tocat sostre en el seu daltabaix. Quant a Ciutadans, la seva projecció espanyola, dubto que creixi més al Principat. En canvi, La tendència del PP és la notorietat residual. Tot plegat, els partit viuen al marge de la societat. Incapaços de pilotar la nau de l’estat, només busquen avantatges electorals per a la seva supervivència. Mas i Rajoy són presoners del seu electorat. Pérez Rubalcaba ja ha caigut.  Electors i electores no li perdonen el seu suport tàcit al PP. A més a més, tothom se’n recorda del desgavell Zapatero. Mentre la política sigui un debat del poble, polítics i financers són okupes dins les institucions. En l’actualitat, sense credibilitat viuen com encaputxats. Tenen la immensa sort que només pateixen Can Byas quan fiquen la pota. Segurament, Mas caurà, qui el substitueixi, haurà de ser més radical. Rajoy pot tornar a manar,  però, l’estat no dóna solucions al Principat. Financers, polítics i poble ho saben.  Vet aquí com naufraga el bipartidisme espanyol. Si un contrabandista és més perillós que Bárcenas o Millet, la gent no s’ho empassa. Els jutges no són tan imparcials quan salven lladres de corbatí tan infectes. En canvi, els contrabandistes, de la nit al dia, ja són bandes criminals.  Monarques, jutges i financers, els hi aplegueu estaments eclesiàstics, us demano, en què s’aguantava Franco quan manava? Si un ministre de justícia indulta un guàrdia civil que fotografia una violació al metro, crec que sobren paraules. Que s’hi posin fulles, les dades econòmiques de les tendències actuals no amaguen l’engany en què vivim.