Blog Detail

Enguany, he fet el pregó de l’aplec. És el divuitè, d’ençà que les entitats se’n fan càrrec. Sens dubte, un acte important dins el nostre costumari. Definitivament, ens fem garses amb el primer passeig a la Salut.  El record ens ve dels avis. La visita no era a l’ermita, sinó a la gruta. És a dir, hi veníem a veure aigua.  Molt fresca, per cert, durant l’estiu. Les promeses ja són figues d’un altre paner. No ho he explicat perquè el pregó no volia fer-lo prolix. Un exvot és una promesa que pengeu a l’ermita. La meva àvia materna, quan viatjava a Amèrica, sempre ho agraïa  a la Verge del llogarret. Habitualment, l’acompanyava jo i la seva germana Maria. La particularitat era que elles dues eren unes grans discutidores. Imagineu-vos, la iaia, una escèptica granítica. En canvi, tia Maria era testimoni de Jehovà. Entendria la seva credulitat. Perquè m’entengueu, si li dèieu que les papallones feien el vermut al Casino, s’ho creia. Exageracions apart, eren dues senyores meravelloses. Posaven a parir la clerecia sense pietat. Encara ric quan criticaven frares grassos i galtarres. Si voleu, nimietats. Eren divertidíssimes. Mai no me’n penedia d’aquestes excursions. Així vaig conèixer l’aplec de la Salut. Després, vaig aprofundir amb les patums del poble. És a dir, Llorenç Sans, Matilde Bertran i Joana Raspall. L’erudit va deixar-me un opuscle sobre un viatge de Mossèn Cinto a la nostra ermita l’any 1897. El poeta, ja acorralat, vivia el seu cia crucis personal. Mossèn Sagués, l’autor, conta un viatge de somni. És a dir, un viatge en tartana des de Sants fins la nostra ermita. Entremig, un dinar a Can Falguera amb un prohom de la ciutat.  Em refereixo al senyor Mommany, el casalot del qual és el seu més precís testimoni. Són els dies en què crea les seves dolcíssimes Flors del Calvari. Conten que va resar en solitari a l’ermita. Després, amb devotes i infants, va anar a la roureda de la fondalada, a sentir sardanes. En aquest indret, moltes vegades hi vaig jugar. Vet aquí, com es fa una tradició, un paisatge santfeliuenc. Quan entro en la primera volada, els records que més piquen, són la polseguera de les vagonetes de la Pedrera. Des del vell camí de la Ràdio, tos vèiem la capa de pols que tenien els nostres arbres. Sobretot quan no hi havia vent ni pluja. Era un espectacle penós. Llavors, no hi havia ecologistes, ni conservacionistes. Ara, han fet tard, per no haver, no hi ha ni una puta arbreda. Ho he dit com de passada, reivindico l’ombra. Si voleu que la gent hi pugi en massa, planteu-hi arbres. A ser possible, pins, pinedes. Ara, els entesos els bandegen. Com a poeta, jo els reivindico. Són arbres romàntics, d’un perfum sec i directe. Totes les nostres pituïtàries, prou que ho recorden.  Sobretot, a la tardor, quan la fumarola de les cendres de pinassa cremaven al Parc Nadal. Aquell ambient tonificava, donava bon rotllo. Naturalment, poden desaparèixer els paisatges que van retratar infanteses i adolescències. Ara bé, tenim la potestat d’inventar la nostra tradició. En unes altres paraules, reivindico l’ombra. Sense aquesta, el pensament i la memòria no creixen. Potser era això que m’he deixat al pregó. Les improvisacions mai no són bones. Molt agraït a Joan Lorenzo per aquesta oportunitat. Els poetes no tenim gaires quan parlem davant de públics nombrosos. La gent de Calaix de sastre, sempre fa bona feina. Sap greu no haver-me esplaiat. Reconec que, com a cec sord, les aglomeracions m’aclaparen bastant. Sobretot perquè no puc discriminar el so dels altres. Així lamento la desafortunada conversa que he tingut amb Monsenyor Cortès. Per un cop que puc parlar amb el bisbe, els sorollosos timbalers m’ho han esguerrat. Sap greu perquè no tindré gaires ocasions. Això sí, cal plantar-hi  arbres, sobretot de foravila. Si no ho fem, l’ací cinquanta anys, l’ermita  serà un pàrquing molt curiós. Per sort, la meva ceguesa permet especular sobre la Riera de la Salut. Molts de nosaltres, encara hem vist corre l’aigua clara d’aquesta riera. Recordeu, quan els germans Soldevila estiuejaven a la nostra vila, hi havia llúdries a la riera. Oi que és impossible imaginar-nos-ho? El progrés sempre és ondulant. Només els gavatxos l’han fet raonable i avorrit. Les crissi són proves que cal saber fer créixer dins nostre. Qui es dedica al lament,omés predica pereses sofisticades. Ara són uns altres temps, tot i així, també podem somiar. Vet aquí la feina de l’aplec de la Salut