Nou pelegrinatge fira de roses. Mireu-les amb les mans, programa per a disques senso. Vull dir que, a quarts de deu de l’últim dia, tanquen recinte per a usdefruit d’invidents. Fa anys que el poble acull aquesta tradició. No cal dir que, sense entitat, voluntaris, Amics de les Roses i Programa de persones disminuïdes, això no xuta. Per als qui són uns escèptics o cínic, la integració dels disques és això.
Insisteixo en aquesta definició perquè autoritats i entesos se n’obliden meravellosament. Però, no cal prendre mal, aquest vespre és festa. Primera constatació, progressiu i lamentable empobriment d’una ciutat que flirteja parracs. Això sí, que no faltin petards, ni bestiari popular per als qui no poden omplir-se tripes. Ja que no hi ha sardinades ni costellades, ara es rifen formatges amb herbes i viatges d’ocasió a l’engrós. Per descomptat, ni poetes ni somniadors pregonen. Només autoritats creuen i opten per carrincloneries i cromos. Sort de la pluja que suavitza trabucaires i xarangues.
La tradició musical del llogarret, pels tambors militars és infinita. Amb tot els Amics de les Roses hi posen imaginacions fantasmagòriques. Enguany, el centre d’interès és l’arquitecte Manuel Sayrac. Un inoblidable wagnerià, creador de la Torre dels Dimonis. Conec la trajectòria d’aquest modernista, gràcies a les investigacions de la historiadora Mercè Vidal.
El fet que s’hagi muntat un vídeo entorn del seu llegat, és una notícia magnífica. Per sort, el poble encara té una memòria difusa d’aquest casal. Però, en ser tan a la vora de l’estació, ningú podia sostreure’s davant tan rara edificació. Tractaré d’engrunar detalls per a crustacis, amants empedreïts de l’arquitectura.
Des de l’estació fins la cruïlla de la carretera Laureà Miró, la banda dreta del tren, tot venint de Barcelona, era un espectacle. Imagineu-vos un mur amb rostres de dracs, no gaire tranquil·litzadors, feien la impressió d’haver arribat en un territori de vampirs. Els ferros forjats de la part SUPERIOR, també imitaven aquestes formes transilvàniques. Més enllà, la casa, intricada i selvàtica, era fistonejada per un parell de pinacles sorprenents. En els seus bons temps, la finca, va censar més de mil cinc-cents arbres. Només en llibres a la seva biblioteca particular, caldria multiplicar els arbres per deu, difícil fer-se’n una idea, oi?
L’any 60 del segle passat, ho van expropiar per a fer una zona esportiva, raquítica i polsegosa. Encara vam tenir sort amb els franquistes, segur que tenien il·lusions de fer-HI una plaça de toros. En l’actualitat, particularment, sóc incapaç d’imaginar-m’ho, a pesar d’haver estat un fanàtic de la inoblidable revista VAMPUS. Amb tot, Mercè Vidal i Mari Luz Retuerta, conviden sovint que es visiti Can Sayrac, a la Diagonal, per tal de familiaritzar-nos amb memòries perdudes.
L’atmosfera d’aquesta casa, sobretot els mobles, subjuguen per la proposta romàntica dels modernistes. De fet,ningú no s’explica com va desaparèixer la Torre dels Dimonis, a condició que no sigueu del poble i tingueu bons tractes amb els vampirs. Per la resta, quan més cecs vénen, menys roses s’acosten a la fira. Per sort, els pigalls no augmenten, cosa que és d’agrair. Els cavallers en aquesta mirada tàctil, amb permís de dames perepunyetes i baladreres, són els gossos pigalls. Indiscutiblement, aquestes bèsties no se’ls acut llepar les escasses i exhaustes roses dels pitxers, només faltaria.
La dissertació de Gori Menut és ponderada i eficaç. S’entén perquè fa tres dies que penca a preu fet, exercici prou arcaic en un funcionari municipal. Tot i així, encisa quan explica atrocitats feixistes i ignoràncies republicanes. En tot cas, tothom hi va perdre, sobretot una ciutat del Baix que hauria estat única per les seves propostes des del punt de vista de les pedres. Segur que hi tindríem més japonesos que magribins. Però, sempre optem per opcions més africanes que asiàtiques. En conseqüència, també tenim dret a ser pintorescos i arrilats, només faltaria.
Quan més memòria es recupera d’aquest artista, un s’adona, com Josep Pla, de la importància de l’època dels Quatre Gats. Ell, que tan se’n reia dels estrafolaris modernistes d’aquella època, en els llòbrecs dies de Destino, redescobreix bullides que encara esquitxen. En unes altres paraules, una altra brillant i escapçada plana de la cultura catalana.