Secció “Veus d’herbes”
Senderistes de pa sucat amb oli,
Fiquen la pota dins camps de carxofes,
Com que no en tenen prou, busquen la taula
on cruspir-se entrepans, ferms de rialles,
vora un rodal de bròquils i albergínies,
plegats, fem un Nadal volant en delta.
De cop, el nostre grup aterra al delta,
Reparteix brou i neules amb all-i-oli,
Tallets de panetone amb albergínies,
truites de ceba amb perfum de carxofes.
De sobte, els raigs de vi escampen rialles,
Vora bombons i conversa de taula.
Els avions, damunt la nostra taula,
Vigorosos eixorden tot el delta,
Mentre mesclem polvorons amb rialles,
creixen xistes amb llesques de pa amb oli,
volen tàpers de sípia amb carxofes,
torrons de xocolata amb albergínies!
Dins les motxilles, veig cols i albergínies,
Tothom va tip de bon rotllo a taula.
Tenim un horitzó ple de carxofes,
Quan sentim cinc minut, deixem el delta,
Ara cal enllestir prou greixats d’oli,
Bo i assajant comiats de rialles.
Els bon propòsits sempre fan rialles,
També fan créixer prou les albergínies.
A Bellvitge, ja pugen taques d’oli,
Sirenes d’ambulàncies a taula,
Ens treuen aviat flaires del delta,
dins dels metros, som micros de carxofes.
Urbanites? Agrícoles? Carxofes
Per sopar, sols així creixen les rialles,
Després d’una jornada dins del delta,
Qui hagi carregat cols i albergínies,
Ja sap que cal rebaixar-lo a taula,
Tranquil·lament amb prou vinagre i oli.
No abandoneu a taula, ni sal ni oli
Quan us cantin carxofes i albergínies,
així tasteu les rialles al delta!
(Homenatge per a tots i totes, senderistes i guies de muntanya, en enllestir el curs excursionista del 2014, sobretot pels 34 que van anar al Delta del Llobregat. En especial, per al poeta Aleix de Ferrater i el company que ja no hi és amb nosaltres, Jordi Tena. El primer perquè és un senyor que estima també el meu ofici. El segon perquè és un far en la nostra petita alegria dominical de caire excursionista. Urbanites? Agrícoles? Vet aquí, l’harmonia amb la qual hem de batallar tothora. Qui no cultiva la natura, poca percepció tasta una persona en aquest món. Per això, ho he intentat amb una sextina del món dels trobadors. És una forma retòrica i poètica molt complicada. Però, té al seu favor una meravella que m’astora moltíssim. És a dir, la tristesa gairebé mai no hi té cabuda en aquestes formes poètiques d’origen medieval. Que els Reis us siguin prou propicis, ep, si és possible, sense gaires pretensions)