Quan Enric llegeix els plafons penjats de la caserna, barrino. Parla de carrabiners, guàrdia civil i paludisme. El fet essencial són els carrabiners. Molt del vuit-cents català. Vull dir una societat creixent i, en conseqüència, amb aspiracions democràtiques. Algú ha pensat què li costava una caliquenya a un proletari d’aleshores? Parlem de la forquilla 2830 fins la guerra de Cuba. Després, amb la industrialització, el tabaquisme ja era un vici democràtic, gairebé exclusivament masculí. Recordeu com encara titllaven d’excèntrica Maria Aurèlia Capmany pel seu exquisit gust pels havans ben grassos? Us estalvio comentaris quan es tractava de burles d’escriptors madrilenys, apoteòsic. La història entre menestrals, burgesos i pencaires amb els seus hàbits tabaquers, il·lustraria èpoques. M’hauria agradat que aquests plafons insistissin més en el perquè hi havia tants carrabiners per la costa del país. Segur que de la necessitat, sempre se’n fa un negoci. Sovint aquella gent pencava de dotze a catorze hores diàries, carrabiners inclosos. Llavors, el tabac era una gran distracció per a la gent enfeinada. Un cop li vaig pispar un parell de cigarrets al meu avi Salvador, un paleta fanàtic dels Peninsulares. Fou providencial. Vaig descobrir que el fum no era el meu. Ja de gran quan vaig tastar cigars del Carib, vaig entendre què eren les classes socials. En tot cas, el tabac no era l’únic contraban. Hi havia altres negocis, Cafeteres, utensilis domèstics, joies, diners robats, etc. De debò, llavors els lladres fins i tot gastaven patró amb santoral. Naturalment, Coses que milloraven l’oferta d’aquella Barcelona tan atrapada per la presència casernària. Tres guerres carlines, la del Francès i l’ocupació dels gavatxos des del 1823 fins 1837 de Barna i Tarragona, l’assumpte no és tan galdós com us penseu. El doctor Vernet, un gran historiador de la nostra ciència, postula que el nostre progrés material no podia enlairar-se a causa que no vam tenir mai cinc anys de pau seguida. Per descomptat, les seves tesis sempre frapen. Per això, no és gaire conegut entre el nostre públic. En aquella època, són burgesos i pencaires els qui devoren la Ciutadella de pura vitalitat. Noteu paral·lelismes entre el que barrino i el que passa? Ja fa segles que el nostre territori repeteix la pel·lícula.
Aquest matí, vaig primer amb Andreu, després, amb Joan. Com és natural, l’actualitat ens devora. Comencem a caminar des de l’estació del carrilet de Cornellà. De fet, és la primera vegada que hi arribo. Vinc des de Martorell amb Andreu i Àngel. No hem pogut evitar inclinacions tavernàries del president de l’associacioneta. L’home havia de prendre un cafetó a l’estació de Martorell, el molt barrut. Poc després, preníem el carrilet. Quan sortim del terme de Cornellà, ens atrapa la natura. Vull dir la que gasta la nostra comarca. Estalvieu-me comentaris. Hi anem catorze persones. Hi ve Susana, la qual cosa m’alegra horrors. Saludo vells coneguts. Ramon, Damià, Ani, Paqui, etc. Sé que me’n deixo altres companys, imagino que són tots molt morenos. Venint del Montserratí, poca cosa es pot esperar. Enric i Francesc vénen del metro de Cornellà. Ben aviat ja som al cor del delta, enmig d’una infinita plantada. En un revolt de camins, hi ha un lavabo per a disques, inaudit. No n’hi ha de reglamentari en la millor pastisseria de la Gran Via, en canvi, aquí tinc de tot. Així és el meu país, rar fins i tot amb pollastres de pota blava. Tant en Cebrià com Àngel tenen cura de tots els detalls. Vull dir que esmorzem com sàtrapes. Després d’una meticulosa visita de la caserna dels carrabiners, enfilem cap al Prat. Ben aviat, també, arribem al mirador d’una de les terminals. Això de tenir avions fregant-me la closca no em fa gens de gràcia. En menys de cinc minuts, resto parat de la quantitat d’aeronaus que baixen fins l’aeroport. A pesar dels intensos sorolls, sento sovint els ocells de la Ricarda. Hi ha una intensa explotació d’hortes arreu. No triguem gaire en arribar al nucli urbà. Tot i equivocar-nos, de seguida, som al restaurant. Havent-hi Àngel pel mig, la manduca no se li escapa mai. Poc abans s’hi ha aplegat Rosa, la parella d’Enric. Ella ve amb autobús des de Plaça Espanya. És el 165. Un autobús que els deixa en un tres i no res en una banda o l’altra. L’evolució del transport públic és una meravella. Tot i així, encara avui és un privilegi massa exclusivista del Cap i casal. Una possible independència del país corregiria molt aquesta macrocefàlia.
El dinar és una benedicció després d’una dotzena llarga de quilòmetres. Sec entre Joan i Susana. Prenc partit per un gaspatxo i uns pits de pollastre a la brasa. D’acord, molt de batalla, però, acceptable. Caic en la trampa de la cervesa de l’establiment, boníssima. Àngel porta tota l’excursió donant-me la llauna amb aquest beuratge. L’únic alcohol que comparteixo és el cava. Ho faig d’ençà que vaig fer-me naturista. De tant en tant, prenc una birra quan em ve de gust a l’estiu.
Ho reconec, la cervesa és massa proletària. En canvi, el vi ja no em sedueix tant om antany. Durant els postres, hi ha celebració. Esmento que faig anys i vull pagar cafetó o copa. Com que l’assumpte va inclòs en el menú, suggereixo fer una copa de Caba. Angel ho complica del tot. Fa una martingala amb els amos de la taverna. Munten un pastís amb espelmes i tot. Passo per l’adreçador. Queda bonic i inesperat. L’excursió, a més a més, de ser higiènica, també fa salut. Ha estat plana i constant. En Cebrià no ha permès disbauxes ni passejades de pa sucat amb oli. El minyó té dots de comandant teutònic. Millor, la gent d’Olesa cal lligar-la ben curt. El ritme ha estat prou alt. De manera que a quarts de tres, ja ens entaulàvem.
Però, a quarts de sis, bus, metro i tren, fan que a les set sigui a casa. Tot amb un viatge de la T10, així de senzill. Quan una excursió té converses inesperades, el periple, no us càpiga cap dubte, fa xarxa. Si la taula d’una excursió fa escalfor, decididament no suem tant. Si entre la forquilla i el favinet hi ha equanimitats, tots hi sortim guanyant. Fins i tot Susana recomana que insisteixi amb la Rodoreda. No m’agraden gaire els carquinyolis de la tieta de la Plaça del Diamant. Ara bé, reconec que la seva passió, pocs escriptors del país l’han atrapada. De debò, l’ocasió ha valgut la pena.