Pel passeig, cremen moltes barricades,
udolen quatre xiquetes perdudes,
entre pilotes de goma menudes,
un mosso geniüt els diu rucades.
Corren completament esmaperdudes,
xiulen sirenes enmig de trompades.
Anhelen calma en fosques cantonades,
quan no hi ha ningú, bufen retudes.
Volen un món millor pels nostres joves,
malgrat el foc, pel costum se’ls ignora,
impacients, esclaten com l’aurora.
D’improvís, ja no són llaunes d’anxoves,
no miren prim, els arramben com cloves.
Van llestos si ser lliures s’empenyora.
