Encara que no us ho creieu, RENFE entreté una cosa de no dir. Quan Rodalies RENFE sigui competència exclusiva del país, segur que perdrem diversions. Són tantes les coses que cal arreglar que ni ho sospiten. Apunto perquè després no diguin que no hi col·laborem.
Visita amb resultats incomfessables a Sitges. Vaig amb mamare perquè els seus audífons no xuten. A Sants prenem el segon tren. Ja sabeu, mobilitat segle XXI. Tot i així, a Gavà i Castelldefels, els altaveus avisen. Hi viatgem comfortables i frescos. Amb tot aquests trens fan un soroll de mil dimonis. En canvi, els altaveus no sonen tot just parem on volem BAIXAR. Ella que bada i jo que dubto, les portes se’ns tanquen. Davant dels nassos tot just som a la plataforma del comboi. Una senyora avisa que a Vilanova podem fer marxa enrera. Llavors la maquinària del meu racionalisme processa. Demano públicament si els altaveus han sonat. Ningú no contesta llevat de la senyora que predica calma. Potser no m’entenen perquè no vull passar-me al castellà. A Vilanova, fem corredisses perquè mamare té mala consciència. No aconsegueixo gens ni mica calmar-la. Tampoc no ho pretenc, en qüestions de nervis, tinc traça quan faig col·lecció. Tot just arribem a l’andana tres de Vilanova, ella esclata avergonyida i riallera. Nen, els altaveus també esmorzen.
En efecte, no costa gaire creure que l’humor de mamare sigui millor que el de RENFE. Per sort, l’incident ferroviari dóna bon rotllo. Al capdavall, gent gran i disques no les tenen totes com a usuaris RENFE. Però, la calma i l’eficàcia d’aquest transport ja fa temps que oscil·la entre la llegenda i l’odissea. Tot i així, el matí de juliol és magnífic, la vida és un pa de pessic que promet.