Matilde Bertran feia coses curioses durant la guerra de debò. Ja sabeu, la mal coneguda postguerra que encara broden. Com a patrícia de mirada catalanista, els diumenges li venien escriptors del país a dinar a ca seva. Amb qui més va tractar, va ser amb Miquel Llor. Recordeu que és qui va esciure Laura a la Ciutat dels Sants. De fet, un llibre pretensiós i avorrit. La història d’una senyora que vol i dol. Aquest escriptor noucentista tenia flaca pel nostre poble. Particularment, estimo molt els seus contes. Quant a les novel·les, no en conec la trajectòria. Però, el domini de la llengua és magnífic. Miquel Llor, quan baixava a l’estació, prenia el camí de la Font del Comte. Llavors, venia fins el Par Nadal pel carreró de les Bruixes. Matilde Bertran quedava embadalida quan l’escriptor s’hi penjava amb els espiadimonis de l’estany. Tot just sortia a la plaça de l’estació, la pineda del Parc, li retornava el paisatge d’abans de la guerra. Vull dir que un paisatge endreçat, li estalviava la grisor i la repressió sobre la nostra gent. Els pinyons, la pinassa, les fonts, les parelles en la intimitat dels jardins, una calma impossible. La prohibició del català la combatíem com podíem. Ara, ni tan sols l’escola pot protegir-nos-la. Si els joves no se la fan seva, el panorama no és gaire falaguer. Ras i curt, la llengua depèn de tu, així de cru i simple.
