Gairebé ningú no el coneix. Oficialment, gasta un nom florit. En efecte, entre Serra i Creus, connecta Alvarez amb la Miró. Aquí, va néixer l’artista Manel Plana. Potser el millor pintor que gaudeix la ciutat. De moment, les nostres autoritats encara baden. Els dibuixos i les aquarel·les que testimonien els nostres paisatges, trobo preocupant la nostra indiferència. Al capdavall, el valor afegit d’una cultura són iniciatives que apleguen. Una cultura sense tradició és viure sense projectes. Naturalment, el nom popular de les aixetes apel·la al mític món perdut de les foneries. Ara el carrer és tan àrid com esventat. D’ordinari, ja no és tan amable. De jove, era el camí natural d’anada i tornada a Can Boronat des dels tallers de la Riera. Vull dir de quan els adroguers penjaven els seus llapis a l’orella. Si no escrivim aquest imaginari, el català deixa de fer cultura. No hi ha cap entitat pública de la ciutat que tiri endavant una placa que digui, Carcereny i Tristany, popularment, carrer de les Aixetes? Cal una gestió administrativa per a cultivar la llengua? Quan minoritzem el català, ens referim a això. Per exemple, flipo amb una setmana de la llengua, no sé pas quina, enmig de Sant Jordi. Gairebé ningú no ho sap llevat de voluntaris i activistes. Si no aprimem ignoràncies, les queixes ens fan més insignificants.
