En l’actualitat, és president d’ACIC, un dels grans animadors i promotors del vot accessible. Aquest estiu ha presidit expedició de crustacis de l’associació a Salta, Argentina. Enguany, han fet la tiflotrobada vora els Andes. Un parell d’anys enrera, fou Iguazú. Aquest cop, sembla que és més internacional perquè hi ha hagut més delegacions. Celebro que faci cròniques d’un viatge tan excepcional. Acostumen a ser experiències d’una gran volada.
M’agrada moltíssim perquè hi ha punts de vista cecs. Vull dir que aporta com a persona amb les seves disminucions sensorials. Us ho dic seriosament, no són habituals rotllos amb aquestes peculiaritats. A Les veus de Marràqueix, d’Elias Canetti, l’experiència del viatge també és inusual. Vull dir que José Ángel Carrey, processa allò que li interessa del seu periple. Un exemple, les llargues digressions sobre el gust, la seva sensualitat gastronòmica a tot drap. Reconec que el malparit ha desfermat una enveja absolutament inconfessable.
Un altre exemple, el magnífic pentinat que fa sobre Borges, en el fondo, un ciego inadaptado. D’acord, una patum que no fa nosa. Però, si voleu sentir Argentina, escolteu o llegiu Girondo o Pisarnik, aquests sí que fan poemes de puta mare. Anècdotes delicioses, tres taxistes en un itinerari semblant i factures distintes, el menú en braille però amb pessetes, etc. Amb les seves cròniques, compara, enriqueix, ens fa més savis, també viatgem. Vull dir que aquells que no ens movem, fem vacances al seu costat bo i escoltant-lo. Se suposa que són dies d’intercanvi i de solidaritat d’una intensitat inoïda. Dies també de reafirmació, dies en què la condició de persona disminuïda, no és exactament un defecte. La intensa relació de tracte, crea i esperona, construeix i eixampla. Ja se sap que és una paradoxa, però la memòria dels disques sensorials, també diposita discurs.
En aquest vessant és on vull fer un parell d’aportacions. Potser la més lluminosa, el privilegi trampa dels crustacis de Can Xiringo. L’altra, més polèmica, el mal rotllo de les pàtries. Quant al tema del privilegi trampa, clava un patac esplèndid contra els qui no cultiven autonomies com a disques. Les societats que farden de benestars socials, emparen institucions que controlin. En l’actualitat, molts de nosaltres ja ensumem que aquests privilegis trampes, cada dia són més ficticis. Les entitats que defensen un món més accessible i la plena autonomia de totes les discapacitats, freguem utopies. En canvi, l’experiència argentina il·lumina a partir d’allò que tenen, d’allò que els falta. En la comparació, hi ha feina feta i esperances. José Ángel no és un alt càrrec d’una entitats decisiva, només en presideix una que no tolera que ens diguin que tenim un defecte. Per això, té tanta llibertat quan dilucida com a persona sorda i cega. Vet aquí, l’inusual de la seva crònica, nodreix i reafirma. En efecte, quan una persona sorda i cega passa del seus defectes, ja té autoritat per a discutir què és la integració. Quant al mal rotllo de les pàtries, és un punt de vista còmode entre espanyols. Per a ells, els drets lingüístics són individuals i universals. És a dir, siguin unitaris, autonomistes o federals, sempre ho són en castellà.
Entre catalans, l’assumpte ja canvia. Entre altres coses perquè l’evolució política al Principat és notable. Al meu país, sempre hi hagut patriotes i catalanistes. Els primers, sempre són de corda conservadora, els altres, corren per l’esquerra. Tant els uns com els altres, cada cop es desentenen més de la llengua i el seu paisatge nacional. En aquests casos, Què sigui independentista o no, no té gaire importància. Al capdavall, quan una llengua és en un Tribunal, vol dir que l’altra, té tots els privilegis. Encara pitjor, una llengua quan té problemes jurídics, les persones se n’allunyen parlant en una altra. Com a persona d’esquerres, comparteixo amb el president d’ACIC, totes les senderes que porten cap a la integració. En canvi, com a persona d’esquerres, jo sí que sóc patriota i no pas conservador. Si sóc catalanista, només puc parlar català quan m’hi contestin. Si m’hi mantinc ja parlem de supeditacions polítiques. Totes les altres lectures, confirmen un camí d’espanyolització.
Viure en la meva llengua al meu país, exigeix drets polítics que no tinc. José Ángel Carrey ho sap i el seu esforç és ímprobe en la seva solidaritat. En utopies, convivim i discutim, en integracions, també convivim i discutim. Com a sorcecs, sovint, ambdues es comfonen, però, ja som prou llestos per a separar-les. Que no hi estem d’acord? Doncs, molt senzill, continuem el debat. Per cert, un assumpte que no cultiven gaire les formacions polítiques del Principat.