Sagrada Família, una visita guiada. Notable organització, ubiqüitat i exposició. D’ençà que aquest temple és un dels més visitats del món, la validesa sorprèn. Fins i tot es va respectar la llengua, un fet inaudit. Un parell de persones van intentar fer-se fonedisses amb discreció. Però la guia va demanar-los què passava. Quan aquestes van dir que marxaven perquè no entenien el català, se’m va fer un nus a l’estómac. Entre altres coses, sovint és un moment en què hi ha canvi lingüístic per cortesia. Però, aquest cop, la xicota va agrair sinceritats, prou experta. Tot seguit l’acte va continuar amb el seu guió previst.
En una sala d’audició dubtosa, va presentar amb familiaritat l’arquitecte. Per sort, vaig dur la connexió intel·ligent, la qual va ser molt útil. Vull dir que sóc cec, però quan em recorden que sóc sord, tinc mala peça al teler. Llavors, amb aquest aparell i la seva eficàcia, ja sóc un sordcec, plemament discret. Vet aquí el camí de la integració. Va exposar-hi informació i claredat, no exempta de polèmiques. Va cenyir-se a l’itinerari programat. És a dir, la façana de la Passió, amb les escultures d’en Subirachs. Per descomptat, les altres façanes encara són un projecte. Tinc la impressió que no estalviaran fricades polèmiques, la qual cosa, assegura originalitats indígenes. Debades, la decepció sobre aquestes formes esculturals són impossibles d’amagar. Tant Mercè Solé com Joan Heras no acaben d’entendre aquesta proposta marciana d’en Subirachs. Personalment, imagino que el tacte no és el sentit més idoni per a percebre amb equanimitat aquesta proposta artística. En unes altres paraules, Subirachs és un artista de primera categoria, l’obra del qual és més rellevant dels que us penseu. En tot cas, la polèmica s’engreixa amb noves qüestions.
Poc despres, vam explorar columnes fins que vam arribar a la maqueta de la planta del temple. Si no vaig errat, la maqueta és vora l’àbside. En tot cas, la sensació de familiaritat corprenia tothora. Només en Cesc Vila i jo vam quedar-nos-hi més del compte. Sense acompanyants, això hauria estat impossible. Ell, amb Rosa Gratacós, jo amb Mercè Solé. En Francesc i jo, sabem, el privilegi de certes companyies en visites guiades. Tant ell com jo, vam palpar-ne l’escassesa de temps. El tacte necessita temps, sinó, no processa. L’originalitat d’aquest monument exigeix el conreu dels altres sentits. El millor encert, les formes a l’abast de la mà. Paraules com helicoïdal i parabol·loidal, no són corrents en la vida quotidiana. La geometria existeix també per als cecs si és accessible. En canvi, en la vida diària, hi creixen vora nostre. Sense anar més lluny, en qualsevol rastre botànic les trobareu. Els cactus i les falgueres de l’àvia en són un bon record. Aquestes formes geomètriques eren molt present entre les plantes del seu jardí. El contacte amb les formes geomètriques en una aula escolar, un encert fins i tot terapèutic. Gaudí esparvera amb la seva maginació simbòlica. El blat i el raïm que coronen interminables columnes, les línies ondulades de les seves rectes tortes. Les pedres, el portland, la brutal originalitat del formigó.
En destaco l’ús del temps en la visita. No vaig cansar-me gens ni mica. La sensació de nodriment fou palpable i nodridora. Tot fou a causa d’una sàvia mescla d’expo seguda i itinerari precís. És a dir, gairebé dues hores van semblar uns tres quarts molt ben aprofitats. El temps quan vola, en museus i esglésies, impagable quan deixa empremtes. Sorpresa rutilant amb el tast de la llum enmig de la nau central. Ja coneixia Gaudí per la seva sensibilitat amb el tema de la llum. Tingueu present que, sense veure res, la claror de quarts de vuit, era acollidora com un plat de sèmola per a famolencs incurables. En canvi, la seva contribuició en el tema del so encara destarota més. Només cal sentir la connexió intel·ligent a través del temple. Li hauria agradat molt a la meva mare haver vingut. Ella, igual que jo, ja és una usuària d’audífons. Alcapdavall, la nítida percepció del so, galvanitza les persones amb disminucions auditives.
Després de la visita, que Sagrada Família vulgui ser el campaner de la ciutat, començo a creure-m’ho de debò. Al capdavall, la credibilitat de l’arquitecte creix perquè l’home, allò que feia, s’ho creia. En unes altres paraules, Cézanne va refusar taxativament pintar rretrats que li demanaven per raons similars. Simplement, perquè els seus rostres li suggerien que no creien en Déu. La força de l’art al servei d’unes creences. Tot el Vuitcents és una època en què els canvis estètics tenen unes finalitats ben peremptòries. En tot cas, Gaudí és un cas radical, però, feliç. Fins i tot els seus més aferrissats detractors, han hagut de rendir-se a l’evidència. Llegiu, per exemple, Barcelona, una discussió entranyable, de Josep Pla. Quan parla de Gaudí, el qual detestava estèticament, a poc a poc, va assumint-lo fins que les fantasies del constructor l’atrapen. Penseu que la catedral de Sant Casimir va ser enderrocada a Varsòvia, dos anys abans que morís atropellat el nostre arquitecte. El seu únic defecte fou que era cismàtica entre catòlics. Vull dir que les creences, les que siguin, no sembla tan fàcil de tolerar-les com creiem. Fins i tot per a un escèptic de la jeia d’en Josep Pla. Sense aquest miracle, esdevingut meravella, Gaudí no el recordaria ningú. Contribucions a una visita molt agradable. Un cec ha de començar i acabar vora maquetes.
Els braillistes d’ACIC saben la importància del suport dels sentits que queden. El tacte fixa paraules, les maquetes ordenen coneixences disperses. En aquest sentit, si no fóra per les maquetes, aquest monument s’hauria quedat a mig camí. Vull dir que la dèria dels braillistes d’ACIC i l’afany constructor de l’arquitecte hi lliguen. La guerra civil va cremar tots els plànols. En canvi, les mostres de maquetes, estudiades pels ordenates, completen les quimeres del reusenc. En tota cloenda, un text en braille, també rebla processos. Les suggerències de la guia, amb tot un arsenal de material a la nostra disposició, fou molt llaminer. Ara bé, el pessic és millor. Atracar-se de Gaudí, és llaminadura de friquis. Però, com a aportació cultural, l’aventura d’aquest temple és fascinant. Aquest itinerari,un pròleg esplèndid, fa un tast de presentació en què no hi falta res. Sobretot l’esperit polèmic del seu creador. Només amb aquest xup-xup, espero un segon itinerari amb candeletes.