Quan arriben les Roses mai no hem perdo l’adaptada. Durant les festes, és un fixe amb les meves activitats. Curiosament, vaig perdre’m un Perejaume i Cahntal Maillard en un acte poètic al Raval. Com a poeta, maleeixo aquesta atziaga coincidència. Enguany van ser més originals i més pobres. Aquesta és la combinació perfecta per als manaies de torn.
Cada cop les roses flairen menys i pitjor. Es tornen prosaiques, massa suades. Potser vénen a grapats de la Xina. Crida l’atenció dels noms que donen els concursants a les seves roses. Charles de Gaulle, Miami Beach, Somni de Preservatius, indiscutiblement s’hi esforcen. Ara bé, l’escenari és una feina que cal matisar. Les floristeries ja comencen a dictar inquietuds. Particularment, me n’alegro. El tema de les núvies, entre roses blanques, un bon esquer per a cursis infatigables. Trobo que hi ha massa colors per a una flor tan simple. Fa uns anys, roses i porpres eren les úniques que feien olor. La resta eren experiments d’un penjat. Reconec que els fem estil Gaudí o Dot. Però, el país no en pareix cada dia de friquis semblants. Amb el temps, les aromes seran l’elit. La resta, guarniment per a pobres que no voldran ser-ho.
Bromes apart, l’expo testimonia el retrocés continu de la ciutat. Amb tot entitats i comerç se situen. Val més, la palla comença a ser molt cara. Per cert, va agradar-me la presència de la regidora amb els disques. Vull dir que s’hi va estar tota l’estona. Carme Mascarell va sorprendre gratament. Fet i fet, la discapacitat s’assumeix personalment. Quan els càrrecs no llueixen, hi ha alguna cosa més que bones intencions. En un altre ordre de coses, vaig assistir al Glòria de Vivaldi, de la coral Crescendo a l’Auditori. No és la primera vegada que la sento al poble. Per exemple, m’hauria agradat que haguessin insistit més amb Gabriel Fauré. El que van cantar d’aquest músic no té preu. Se n’haurien sortit millor, n’estic plenament convençut. Tot i així, actes com aquest, honoren la cultura de les nostres entitats. En aquest sentit, fem camí.
Finalment, no m’ho hauria perdonat si me l’hagués perdut, la canya del pregó. Esplèndid, concís, molt santfeliuenc, deliciosament sentimental. No la sentia des del seu recital a la Torre dels Rosers, fa deu anys. Llavors, Fina Rius va fer-me plorar com un infant amb poemes del centenari de Mossèn Cinto. Una canya amb les Flors del Calvari. Tothom hi estigué bé, Fina Rius , de pregonera, l’alcalde, de mestre de cerimònies. Inoblidable les pinzellades sobre la Torre de les Bruixes i la Maria de les Hòsties. Sobre la resta, llegiu-vos-el.
Perfecte, fins i tot el conseller va pentinar prou. Com que no puc ficar-me amb els qui van complir, si que hi haig d’insistir amb allò que sobra. Últimanent, els pregons del poble eren una versió bullida d’un Cracòvia per a nens i nenes que prenen infusions amb mel de supermercat. Ah, la Fira, quan la traureu, manaies? Senzillament, sembla el Mercadillo mal endreçat per al diumenge. Què voleu que us digui, massa car i poc engrescador.