Un carrer és popular, senzillament, perquè se l’esmenta. Si dieu Riera de la Font, la immensa majoria de la gent, ni pruna. Ara bé, si li dieu el carrer de l’Escorxador, ja us orienta. En canvi, toqueu la fibra si dieu el carrer d’Hisenda. Tant defraudadors com càndids, sabem de què va la festa. Naturalment, el nom oficial només dóna feina als carters. Amb tot aquest no és el carrer que vull entaular. El que m’interessa, va de la Piscina d’Estiu fins Rupert Lladó. Si hi ha un carrer foravila, aquest és Jaume Ribas. Curiosament, el seu exemple és un miracle, camí d’una relíquia. Aquest carrer rep el nom administratiu pels voltants dels setanta. Falten pocs anys perquè s’acabi la dictadura. Amb tot rep el nom d’un dels 14. És a dir, Jaume Ribas és un dels detinguts al poble el 18 de juliol del 36. El bon home se l’enduen a Castellbisbal i és assassinat per bèsties rabioses. El 23 d’agost fou tan fatídic com el 18 de juliol. Senzillament, la dinàmica de les venjances que tan bé, van anar als feixistes en aquells dies. Després de la matança de Badajoz, la ingenuïtat dels revolucionaris fou colossal. Un es fa creus del mal que feia Queipo de Llano per la ràdio. Llavors, l’odi de classe escombrava qualsevol inquietud democràtica. Per descomptat, la fidelitat dels feixistes locals és admirable. En tot cas, el carrer és intacte, d’ençà de la seva creació. En una banda, els blocs de pisos, en l’altra, les tanques de filferro. En un costat, els balcons a ponent, en l’altre, el perfum de les pruneres esperant la marinada. Possiblement, l’ambient més acabat de foravila que he conegut. L’únic canvi notable durant els noranta, és la carretera del Pla, gairebé paral·lela a Jaume Ribas. Indiscutiblement, una gran obra d’urbanitat per als vehicles. Quan hi passo per les voreres, m’avergonyeixo de la condició humana. En tot cas, la tanca de filferro s’acosta una mica més cap al riu. Aquests pisos m’agraden perquè tenen jardins al voltant. Pocs carrers trobareu pel poble en què la verdor té un ordre tan enregimentat. Aquest món vegetal, de miris i no em toquis, explica reveladors conservadorismes entre classes subalternes. El jardí busca quietuds i tradicions. Després de tantes dècades, aquesta fidelitat encara sorprèn per la seva persistència. Tot i així, les voreres permeten cortesies inesperades. Tant us podeu trobar uns avis enriolats, com una mestressa de casa que estrena sabates de taló. Amb tot no hi ha un espectacle més subtil que una pobre que presumeix. Entre altres coses perquè el seu erotisme no té cap candor. Jaume Ribas acull emigrants amb feines consolidades. De seguida, ho sabeu pel tipus de botiga que hi arrela. És a dir, tavernes, perruqueries de senyores i tendes de làmpares. Sens dubte, la periferia ha crescut així. En l’actualitat, les botigues, gairebé han desaparegut totes. En canvi, bars i tavernes hi són intactes. Certament, els propietaris canvien, però, els noms indiquen orígens.
Vull dir molta gent andalusa i extremenya. Sobretot, El bar petit, de barra generosa i conversa flairosa i estripada. Fins i tot Jaume Ribas té luxes incomparables. De tant en tant, escampa alguna terrassa que ha fet fortuna. Els setanta són la seva gran explosió migratòria. Barris com Can Calders, La Salut i Cal Falguera són aquesta gent. Particularment, el barri de Roses es queda a mig camí. Entre altres coses, perquè hi ha la llegenda del Torrent del Gurugú i la Cooperativa Joan de Batlle. Per tant, una cosa és el Casc Antic i l’altra, la perifèria. Naturalment, Roses menja apart. En efecte, les paraules mai no anomenen prou com s’estira una ciutat. Naturalment, s’hi afegeixen nous barris, però, sense la memòria, veure’ls exigeix altres estratègies com a sord cec. Veure créixer una ciutat al marge del teu propi creixement, ja desarrela. Per descomptat, aquestes corrues d’emigrants són els qui fan definitivament créixer la població. Decisivament, conec aquest paisatge quan sóc un batiller d’humanitats. Aleshores, faig assignatures comunes amb el Negre. Un tipus alt, moreno i esprimatxat. Escuramoniato intel·ligent, bon matemàtic, millor esportista. Quan vaig a casa seva, ell ja fa feina en un súper els dissabtes. Les meves tribulacions amb els números i les converses sobre el món que ens assetja, estreten inquietuds. Naturalment, les noies capfiquen la nostra imaginació. De seguida, el Negre té una gran sensibilitat amb les meves limitacions visuals. Un fet trascendent impregna la nostra relació. De sobte, participo en el dol de la desaparició del seu pare. L’home, un gùardia civil, cau presoner de la beguda. Per descomptat, això ho sé amb el temps. A poc a poc, els conflictes personals i de família van nuant una amistat, impossible d’oblidar. Molt típic d’una família andalusa, El negre té quatre germans i tres germanes. Tant en la família del seu pare com de la seva mare, oncles i tietes, literalment, són interminables. Ara bé, en aquella temporada, recordo, sense tristesa, la presència dels seus avis materns. La iaia, albina, grossa i alegre, sempre ens feia riure asseguda al menjador. Les riallades, segons d’on vénen, construeixen amabilittats inesborrables. Ho dic perquè la gent gran és la qui orienta felicitats perdudes. No us càpiga cap dubte, els geriàtrics segellen la mort de les famílies. Amb tot millor passar-hi de puntetes. L’avi, més seriós, alt com un sant Pau, el recordo amb el seu immortal barret cordovès, tot passejant per la Riera de la Font. En canvi, la mare del Negre, no tenia res a veure amb aquests deliciosos vellets. Un dissabte al vespre, la seva inquietud va muntar un sarau d’aquí us hi espero. Habitualment, dormia a ca la iaia Andrea. Havíem quedat que veuríem Kung Fu a casa seva. De matinada, fèiem una ronda pel poble. Vull dir que passàvem pel Coro, el Culdesac o el Guinart. Si encara teníem ganes, l’última a Can Roca. Sovint El periple s’estroncava en colla. Sobretot si havia noies engrescades. Com que érem ingenus, de moment apuntàvem els gats que saltaven de balcó en balcó. Un dia, era Polvo Guenyo i els seus fumetes. Un altre, en Cafetera Sonso i Xiclet Llesca discutint sobre còmics o escacs. Sempre hi havia algú o altre. Amb tot les xiquetes eren més escasses. El cas és que si no tenies promesa, les nenes te les pintaves a l’oli. Després, de veure la sèrie, vam enredar-nos en alguna discussió de caire literària.
El Negre tenia una Bíblia Tólstoi que no paràvem de fullejar. Vull dir una obra completa en paper de fumar. M’encisava perdre-m’hi en aquella escriptura tan enorme. Discutíem qui ens agradava més. Si Tólstoi o Dostoievski. Ell s’inclinava pels esguerrats. En canvi, jo preferia la vitalitat d’aquella Bíblia. Tólstoi era un món, Dosto s’hi encaparrava massa en caràcters. En aquella època, teníem la veta molt fina. Quan el Negre replicaba, la literatura construïa. Mai no hi haurà prou agraïment quan em permetia endur-me la Bíblia. Tolstoi no solament entretenia, sinó que em feia viure. Després de relaxar-nos amb les castanyes de David Carradine, vam plegar veles. Com sempre, xino-xano va acompanyar-me fins al carrer d’Abaix. Però, encara no sé perquè, vam desviar-nos a Can Roca. Sempre hi havia alguna excusa per fer l’última copa. Però, llavors, vam veure l’inefable Manolo Picón. Ell també hi venia sovint. Sempre hi feia cap tot just deixava la promesa a Molins de Rei. Naturalment, vam deixar les endergues Tólstoi. Manolo Picón ja treballava en uns coneguts Magatzems Frigorífics. Tot just havia deixat els Frares, la seva alegria s’havia multiplicat per deu. Ni us explico amb xicota de sines generoses. En aquelles hores de la matinada, ningú com ell quan desgranava xistes i comentaris pintorescos. Mai no te n’afartaves de riure, oi més quan la seva mala bava no tenia gens de malícia. Era tan sincera la felicitat d’en Picón que, ni tan sols l’enveja, ens pessigava. Mentrestant, el dimoni havia entrat a Can Negre. Sorprèn moltíssim que tingui ganes de gresca després de sopar. La mare del Negre, intranquil·la, li menjava l’orella al Manolo. Nene, el Negro no llega, la senyora Encarna quan es posa així, ja us podeu calçar. Ni lògica, ni sentit comú la deturen. Llavors, Manolo era el germà gran de la casa. En aquella època, era qui es posava els pantalons. Us ho asseguro, mai no tenia son a l’hora de posar-se’ls. Vull dir que la Noia i el Clenxinat, els dos més grans, ja eren casats. Per tant, com que és impossible calmar la mare, millor que patrulli el carrer. Dit i fet, es llença a l’aventura. És a dir, cal anar a buscar el seu germà. No cal dir que l’olla exprés va començar a bullir. A Can Manobre, els nervis caminen quan discuteixen. A Can roca, no cal que us digui que, l’última copa es converteix en un ressopó. Vull dir ous ferrats, birres i perfumats reglamentaris. Manolo no sabia que dormia a casa de la meva àvia. En un tres i no res, es planta al Passatge Fargas. Com que no hi havia timbre, desperta tots els gossos i mares corresponents. Entre espants, alarmes i esglais, Manolo és un mestre de la consternació. Amb tot mon pare, més experimentat, li va dir que anés al carrer d’Abaix. No li podríem telefonar, el cas és no molestar, va demanar educadament. Quan iaia Andrea ho sàpiga, no té telèfon, tindràs una col·laboradora prou impetuosa, va enriolar-se. Per descomptat, aquestes paraules no van calmar gens ni mica el germà del Negre. Però, els nervis caminen, mai no discuteixen, va pensar. El meu pare va ser molt considerat amb en Manolo. Em consta per l’admiració de tots els Manobre. En canvi, tot just tanca la porta, el safarranxo el té servit. Em consta pel semblant de l’home durant tot el cap de setmana. Indiscutiblement, Manolo i iaia Andrea comparteixen angúnies i inquietuds.
Mentre Manolo va a despertar germans, iaia Andrea se’n va cap a la carretera de Sant Joan amb la pala de fems. Naturalment, la búsqueda és absolutament inútil, incloses les patrulles del Clenxinat i cunyat. Cap racó ni taverna del rodal van deixar de ser pentinades. Fins i tot van rastrejar els antres on Progressistes i Galants feien les seves reunions. Allò tan suat de fer una bacanal a tot drap amb senyoretes més alliberades que generoses. Era sorprenent allò que donava un poble amb tan poques monges i escassos frares, no gaire liberals. De fet, no cal investigar gaire, un altre poble de titoles i xones calcinades, i llestos. Can Roca fou l’única relliscada que van tenir en deixar-la de vanda. Sovint passa quan un discuteix caminant els nervis que salten i s’escapen. De fet, no van passar per la bòfia perquè Déu no va voler. Han passat molts anys i, encara no entenc perquè iaia Andrea va sortir del seu casalot per buscar-me amb aquell estri. Sempre que li vaig demanar explicacions, ella senzillament es petava. Sabia que estava sonada, vull dir que el seny no era important per viure. Entre poc i massa, em treia de polleguera. Suposo que no encaixava gaire entre personatges de Tólstoi. Quan li convenia, mai no se’n recordava de com va acabar aquella nit. Finalment, a l’alba, ensopeguem davant de Cal Requena. Per descomptat, després de tantes dilatacions humorístiques, l’encongiment fou ni us explico. La filípica del germà gran va ser un escàndol guapo. La mala llet de Manolo era contundent, molt desagradable. Mai no recordo tanta enveja de Kung Fu i la seva pau tan bullida. M’hauria convingut una separació entre bolets i pinyacs, sempre amb aquella cara d’idiota de David Carradine. Potser perque la petita llagosta feia pinta de no haver trencat mai en sa puta vida un plat. En canvi, comiat amb una indefinible i repulsiva agror. Per descomptat, el Negre i Manolo van continuar la batussa Plaça avall. Al Casalot del carrer d’Abaix, només el gat estava inquiet. Vaig esperar amb paciència iaia Andrea. Tenia son, però el mal rotllo feia rau-rau. Amb tot no va trigar gaire. El terrabastall de la porta el recordo expressament. Va haver d’obrir un altre cop perquè Úrsula anava a missa de set a les Mercedàries. Naturalment, li va retreure zels matiners amb deures religiossos. Úrsula va saludar eixuta i va esquitllar-se com una daina. Segur que jo vaig somriure, m’imagino els ulls de la seva hostessa. Devia pensar, en aquelles hores del dimoni, en quin cony d’hort havia anat a cavar. Al capdavall, tant l’una com l’altra feien un ús escassíssim del seny. Per això, eren divertides, però, sovint patinaven cosa fina. En unes altres paraules, ambdues eren uns perfectes personatge Dosto. Exactament, els que preferia el Negre, amb les seves inquietuds perfum Blaise Pascal. Iaia Andrea estava magníficament nerviosa amb aquella pala de fems a la falda. Segurament, també discutia caminant, sinó de què. Tot plegat, pels nervis de la senyora Encarna, sort de Manolo que els discutia fent gimnàstica cívica. Per sort, el xàfec de iaia Andrea no fou tan espectacular com el del germà del Negre. Feu-vos-en càrrec de la imatge. Manolo cridant tot just para el Vallirana. Sens dubte, l’alba esclata com una meravella davant dels nostres nassos. Vull dir que la gent adormida dins l’autobús de línia, d’improvís, es desperta. Queda fascinada davant l’empenta d’aquell xicot tan abraonat.
El Negre no va oblidar mai aquella col·lecció d’ulls grossos, bo i mirant-lo des de dalt del Vallirana. No va entendre mai l’energia del seu germà. Feu-vos-en càrrec de la segona imatge. Iaia, vols explicar-me d’una puta vegada, què volies fer amb la pala? Llavors, érem al seu quarto, la ràdio engegada i el Mixetes, rioler, damunt la vànova. Les cortines, amb prou feines, deixaven arribar la llum del balcó. Ella ni s’immuta, fa una riallada seca, franca i ronca. Indiscutiblement, la resposta fou molt convincent. Au, perdulari, ets igual que el teu padrí, millor que esmorzis abans que planxis orella. Instantàniament se’n va cap a la cuina, seguida del seu odiós Mixetes, mentre, jo, sospiro davant l’enèsima resposta TBO. Si més no, a totes les cases, els conflictes repten amb una dringadissa inquietant. Mentre Manolo esquartera son germà, iaia Andrea balda hostesses. Déunhido, quina odiosa harmonia teixeixen les famílies. Sense el dimoni, gairebé és impossible entretenir-nos-hi. Poc després, prenia un cafè amb llet i un tros dels seus inoblidables pastissos cremats. Fins l’hora de dinar, vaig dormir com un soc sobre la fusta del quarto blau. Per precaució, vaig dormir amb mitja dotzena d’óssets de drap. Mai no em fallen, la son resisteix prou bé quan canta el depravat gall de l’hort. Les bestioles de la vella s’ho pinten a l’oli mentre els óssets m’acompanyen. Ara bé, a l’ora de l’arròs dominical del Passatge Fargas, mamare ja no va ser tan commiserativa. Vaja, vaja, quin sapastre que tenim, ja veig que fas molta companyia a ton àvia pels vespres, oi? Me la miro sense contestar, conscient que l’empipo més si callo. Au, Amàlia, el nen ja sap quan surt la lluna al vespre. Suposo que els meus orígens literaris vénen de les sortides poètiques del meu vell. Vols explicar-me que té a veure la lluna amb aquest saldo? La lògica de mamare és humaníssima i certa, admirable quan s’hi abraona. Escolta, reina, es van perdre els nervis a cal Negre, també els hem de perdre aquí? En canvi, el meu pare és més humil, menys pretensiós, el seny sempre ordena. No hi ha res com tenir una empresa que rutlli cada dia sense enriquir-se. El fet és incomprensible però funciona. En tot cas, pels morros que fan els uns i els altres, sembla que hi ha més gana que gresca. Sap greu per àvia Teresa, sospito que el tortell havent dinat, desapareix. Com de costum, l’arròs és infumable, me’l menjo com si fos un xinet amb mal de queixal. Però, com que al Tore i al vell els agrada, em trinxo. És clar, després d’una de calenta, en venia una de freda. Tot i així, el Negre no ho va passar gens be. Per telèfon, Carbi, el seu germà, va dir-me, que no hi era. Sempre dic que el pinxo d’en Tólstoi té millor cartell que el bullit d’en Dosto. Mon pare va ser més comprensiu, pescava que la confusió no era assumpte nostre. En aquella tarda dominical, el Barça va endolcir el seu disgust nocturn. Entre altres coses perque li van caure mitja dotzena de gols al Múrcia. Era l’època en què els gols anaven a dos rals, gràcies a Cruyff i els seus encanteris futbolístics. Tot aquell sarau nocturn va tenir unes conseqüències que no van fer-me el pes. De cop i volta, el Negre va començar a gaudir de les simpaties familiars. De retop, mon pare i mamare anaven a la farmàcia de la parròquia. Precisament, on Manolo feia hores extres, després de la fàbrica. De tant en tant, quan el vell veia el Clenxinat, li espolsava l’últim acudit de la plaça.
D’ençà que el Quico ja no hi era, els seus xistes ja no feien tanta gràcia. D’improvís, no sé perquè, Tólstoi em queia de les mans, amb els seus pagesos rosegant rosaris. Fins i tot mamare va tornar-se una cuinera ni us explico, amb el conill a l’herba que feia. Els malparits dels Manobre encara se’n recorden quan els flairen, trenta anys després. Reconec que aquesta inclinació tan descarada dels vells, no va fer-me gens content. Quan els vells coincidien en les seves decisions sobre mi, sempre arrufava el nas. Vet aquí com vaig estrenar-me per Jaume Ribas. D’ençà que trevalla al bingo, Carbassó Manobre mai no troba moments per quedar-hi. Amb tot aquesta matinada hem fet un forat excepcional. No sé pas quines conxorxes fa, però, a la una plega de la feina. Coincidim que sóc al Cap i Casal per un esdeveniment públic inesperat. Polvo Guenyo m’acompanya al lliurament d’un premi literari de Can Xiringo. No recordo exactament en quin hotel vam fer la comèdia. Però, l’hotel era a prop del bingo, imperdonable que no ens retrobéssim. Hauria pintat millor que també s’hi apuntés Mogambo. Ell és l’únic que mai no fa bromes amb el seny. En canvi, SardinaBufona, sempre inconvenient, l’hauria cremat. Sobretot, a Plaça Universitat, entre russes superbes i esculturals. Li encanta dissertar sobre l’avarícia d’aquestes eslaves entre clients cretins, ala fenícia. Amb tot la parella Polvo Guenyo i carbassó Manobre, sempre té un plus de perillositat innegable. Per descomptat, un sord cec com jo, no canvia gens ni mica els seus propòsits. Vull dir que sempre són deliciossos i divertits fins que explota el tomàquet. No tenen ni idea sobre integració i martingales similars. Ara bé, un vespre sense malifetes, mai no és una nit guapa. Fins i tot en aquesta apreciació, un poeta tan saldo com jo, me’n guardo prou de fer el set-ciències. Com que no volia anar de pedant ni de pipioli, Polvo Guenyo va apuntar-s’hi com a acompanyant en aquella vetllada. Sincerament, vaig equivocar-me en la tria. Fins aleshores, sempre havia estat el meu inefable Carles Cardenal. De fet, tenia fusta en periples sepulcrals. Però, per a treure’m mirades de nínxols, columbaris i similars, Polvo Guenyo el va desbancar. Naturalment, el sopar va defraudar-nos. Sobre la beguda, el silenci fou el nostre pacte. Vull dir barra lliure i no se’n parli més. En canvi, els cecs el van divertir, sobretot quan cantaven mentides sense cap pudor. Hòstia puta, Tinota, aquests manaies són pitjors que els del Parc de la Ciutadella, comenta admirat. Millor que escampem la boira, abans que em prenguin el xec per desagraït. Pels volts de quarts d’una, ja érem al carrer Villarroel. Ja no gaire lluny de l’establiment on penca en Carbassó. De sobte, Polvo Guenyo m’explica el serial, gràcies al generós mam dels cuponers. Hòstia puta, Tinota, mi-te’l com va, sembla un gall emplomat amb aquests uniformes que els obliguen a portar. Fes un esforç, company, el bastó que duc, no és una arracada. Perdona, vull dir que va amb gorra de plat i jaqueta plena de lluentons, botons daurats i llacets, tot plegat, una figura de porcellana. Morenot, ben plantat, fa patxoca aquest andalús, comenta sorneguer. Quan en Polvo Guenyo es posa barroc, és insofrible. Ara parla amb uns guiris en anglès, el cabró espavila, oi? De sobte, a la mateixa vorera, un cotxe s’atura estrepitosament a l’altra punta del carrer.
Literalment, com si l’empaitessin mitja dotzena de cotxes de la bòfia. Sento que surt una dona caminant decidida cap a nosaltres. Crida l’atenció, ho sabré després, perquè deixa la porta del vehicle oberta. És clar, a mig camí , hi ha el bingo amb tota la seva lluminària. Ho sé pel taloneig, decidit, potent i rítmicament crepitant. Arrufo el nas davant d’una vulva tan cruixent com excessivament publicitària. Tant en Polvo Guenyo com jo, ens parem fascinats, aquí passa alguna cosa. Ho discrimino perfectament perquè la circulació, en aquest moment, és inexistent. Polvo Guenyo no diu res, imagino que els guiris s’han evaporat, entre transeünts bullits. Collons, sents aquesta paia que corre cap a en Carbi? Arreplegat, resa perquè no vingui cap a nosaltres. El meu comentari fa esclafir riallades, complicitat de tanoques. Naturalment, sempre hi coincidim quan ensumem bons espectacles. No podem fer-hi més, ve dels Frares de la Verga del Mamut. No hi ha cap misteri quan es tracta de supervivències tan intransferibles. Assenteixo amb l’esperança que me la descrigui amb una certa objectivitat. Sens dubte, Tinota, va directe cap al nostre aparcacotxes. Posa imaginació a la teva tele, una paia sensacional, menuda i volada. Porta un vestit vermell d’una sola peça,la jaqueta fosca al seu braç, les cames, millor que t’ho imaginis. El nostre amic se la mira literalment trastornat, sospito que té mal de ventre. Ja saps, cara de babau quan veu unes mitges que flairen a Coco i pintallavis. D’improvís, el taloneig cessa i la cleca és sonora, rotunda, no ens ho podem creure. No hi ha cap paraula, cap gest que indica l’instant d’aquesta memorable escena de TNC. Exactament com si fos una cinta de cinema mut, feta foto. Sort que els sords cecs les veiem en negre sobre negre, sense autotext, modalitat digital, generació per estrenar. Ella fa mitja volta i el taloneig torna a ser nerviós, potent i, ara, més carrisquejant. Dins la fosca, un altre cop s’allunya cap a la cantonada. De sobte, la vulva ja no em sembla tan elàstica com abans. Per quins set sous ara m’ho sembla? Indiscutiblement, hauré de repassar Shakespeare i guimerà si vull prosperar en psicologia general. Repeteixo, deu ser el parc de titoles i xones calcinades del meu rodal. Hòstia puta, Tinota, has sentit la bufa que ha rebut en Carbi? La pregunta és oportuna, clarivident, la nit pinta llarga. Quan el taloneig s’acaba, un cotxe es tanca amb violència. Aleshores, estrepitosament gamba carrer avall davant dels nostres nassos. El vehicle derrapa com si l’empaités el mateix dimoni. De sobte, recordo de qui pot ser aquest automòbil. Una lamentable tristesa comença a rostir-me memòria endins. Tinota, en Carbi es grata la galta, sospito que sap qui li ha donat la cleca. Imagino que la xicota és Marcel·la, la seva si caic no caic. Les últimes notícies eren que estiuejava amb la seva família. Com que Polvo Guenyo no a dit res, perfectament pot ser una altra de les seves innumerables amigues. Amb tot millor que no badem, sospito que tindrem hores petites amb mal rotllo. Per sort, no ha hagut d’atendre cap client mentre ha rebut la tonyina. Ja se sap, el sentit del ridícul, entre amics, no cal desfermar-lo. No es pot negar que la vida romàntica de Carbassó Manobre és intensa i excitada. Quan Polvo Guenyo fa comentaris de revista, reconec que no és gaire brillant. La veritat, pitjor preàmbul, impossible.
Ei, reietó, què tens mal de queixal? Polvo Guenyo sempre és oportú quan cal un cop de mà. Suposo que haureu vist el galdós paper que he fet. Carbi parla com un difunt, li han tocat el crostó. No t’amoïnis, reietó, aquesta paia s’ho creia. Sí, és clar, m’ho tinc ben merescut. Comentari reflexiu, honradesa d’última hora, ressopó amarg. Au, Carbi, no vagis de modest, ara no toca, el pentina insensat en Polvo Guenyo. La veu d’en Carbi no teixeix orgull ni vanitat, solament vergonya, molta vergonya. Per sort, uns clients que surten li obliguen a espavilar-se. De seguida, hi vinc, haig de treure un carro. Carbassó Manobre desapareix diligent, li convé que es mogui. Naturalment, Marcel·la li ha dit prou. Carbi, sé que s’hi posa quan abraça una dona. Però, ella li ha endevinat coquineses i silencis. Si una dona no us embogeix, sempre sou un infant en els seus braços, canten versos antics. Tot i així, mai no som prou esportistes en ruptures amoroses. Cal molta, molta vida, de vegades, massa, per cultivar les emocions amb destresa. Així, doncs, en qüestions de mam, aquella nit Polvo Guenyo no va poder seguir-lo. En unes altres paraules, en el retorn, el taxista va ser admirable. Vull dir que tenir en carrera un sord cec i un parell de borratxos,exigeix un nivell de professionalitat no gaire habitual.
Us ho asseguro, es va guanyar la propina.