Blog Detail

  • Home
  • Tantes coses, no

Tantes coses, no

Certament, des de la Diada, no han passat tantes coses. Més aviat constatem. L’independentisme sap que la seva trajectòria no agrada. Per exemple, la gent d’Ini, sempre veu amb desgrat que l’agenda del dret a decidir ho portin uns altres. Se’ls ho ha de recordar perquè ser radical, exigeix autocrítica. O bé que ERC no aposti electoralment amb generositat pel bloc seseccionista. De fet, aquest error culmina una trajectòria mezquina. Tot en safata perquè l’Hono s’ho emporti tot. Que se n’aprofita de l’ANC? Si és conseqüent, segur que fa història. Al capdavall, és el més valent. Certament, ha dit que cal més retallades. Suposo que se n’han de fer amb tants desastres. Recordeu que l’últim any Zapatero van gastar-se 90.000 milions d’euros en despesa corrent. En unes altres paraules, el tripartit i els seus amics de Madrid són els qui van buidar la caixa. El tripes va ser una aposta per fer fora els convers i poca cosa més. El desori de l’estatut i el conservadorisme del PSC van fer la resta. El català emprenyat i les frustracions eren la desposta política d’una esquerra nacional sense projecte. Ara, no exempts de raons, l’Hono s’empesca l’inde per tapar retallades. Per descomptat, jo no els trec raons en aquesta mirada. Però, el qui clamen contra retallades, s’han emerdat fins el coll en l’afer Bànquia. Agradi o no, a Madrid, les retallades van molt lligades a la corrupció. Per cert, bastant més que aquí. L’afer Banquia no és un assumpte menor, va d’un forat que puja tranquil·lament per damunt dels 25.000 milions euros. Sense cap rubor ni vergonya, a més a més, esquitxa tots els partits constitucionalistes. Els socialistes catalans no se senten implicats amb les corrupteles dels seus companys de barco? Com és que EUA del país no demana explicacions pels seus d’allà? Per tant, és millor posar a caldo l’Hono. El cas és que no canviï res d’allò que facilita el seu sica pica. El bipartidisme i la llei d’Hondt són la clau de la II Restauració. Inevitablement, la corrupció se l’ha menjada. El PSOE és incapaç de tirar cap ILP sobre hipoteques. Prefereixen que es compleixi la legalitat abans que 400.000 persones tinguin sostre, bo i ocupant més de cinc milions d’habitatges buits. Com diuen a la zarza, ayer nos ahorcamos todos. Evidentment, fa referència al desnonat de Granada que va penjar-se. No es canvia res perquè no volen tocar el capital financer, el veritable manaia d’Espanya. El PP enyora Franco. Ara s’atrinxeren en la llei. Electoralment, tothom té clar que els socialistas baixen. Però, en realitat, qui ha de baixar és el PP. Si això no passa al Principat, ells encantats de la vida. Al capdavall, no els fa gens de por una majoria en mans de CiU. Només volen el poder i carregar-se l’actual estat de les Autonomies. És clar, la tolerància envers els grups antidemocràtics, també és patrimoni dels sociates. Per molt que ho amaguin, aquestes vergonyes espanyolistes fan credencials. Mentre el monopoli del poder estigui en mans d’aquest bipartidisme, el desori espiga. Fem repàs sobre esdeveniments històrics. La primera Restauració es va enfonsar amb la dictadura de Primo de rivera a causa de l’empenta de la mancomunitat i la irreductible lluita dels anarquistes. La Segona Restauració dóna més incerteses perquè la Nostra esquerra no pensa en el poble. Quan es trenca el consens, la trencadissa vol una alternativa. Al capdavall, si no us adoneu del tot, tant amenaza PP com PSC. La febrada inde posa en evidencia les limitacions democràtiques que patim. El perfil dels seus usuaris s’arrenglera sota tres banderes. Tenim els qui no volen viure al marge de les lleis. Un altre bloc, més patètics, viuen entorn de les llibertats. Per últim, un bloc busca canvis amb decisions, són els demòcrates. En particular, al poble, crida l’atenció que no hi hagi debat a les nostres entitats. Diuen que la gent en passa, que n’està farta de polítics. Tenen raó, però jo no puc deixar-la de vanda.  Els partits, aquests temes, els deixa per a la premsa. Tot plegat, assumptes com el de la senyora Abadia, esquitxa prou el nacionalisme  malsà dels espanyols. En unes altres paraules, Aznar i Rubalcaba pensen igual. És a dir, qui denuncia discursos violents, esdevenen víctimes d’una espanyolitat absolutament antidemocràtica. Al capdavall, és l’oposició la qui promou nou discurs, noves propostes per a superar una societat en bancarrota. El fet que no ho facin, vol dir que admeten corrupteles, car hi conviuen sense cap pudor. Només cal veure les decisions del nostre alcalde sobre comportaments no gaire edificants quan es tracta de personatges que són fora de la llei. Sap greu pels demòcrates espanyols, l’inde ja no té retorn. Han tingut moltes oportunitats, però és impossible. Per a ells, nosaltres sempre som el problema catalán. Per a nosaltres, ells són una nosa, essencialment els principals culpables de la Nostra pobresa. Quant a la llengua, val la pena la independència, per tal de no sentir-los i descansar definitivament. En tot cas, hi ha una gran il·lusió entre la gent. Probablement, la perdrem, però és el debat que volem. Cal que siguin valents també els de la Nostra esquerra. Espero que la CUPS surti a la palestra, almenys aquests xavals tenen clar on anem. Siguem sincers, el conservadorisme dels nostres partits d’esquerra, fa fàstic. Ser al costat del poble, demana sincerament pebrots, fermesa davant dels corruptes. A Euskadi, miren el nostre inde amb aprensió. Els xicots PNB, ni en volen sentir a parlar-ne. L’esquerra abertzale fa frontisme, cosa que, particularment, crec que s’equivoquen.  El que sí sé, és que el Concert econòmic, en l’actualitat, els beneficia moltíssim. L’inde del país ha de fer discurs propi, i ho necessita ràpidament. En tot cas, l’ANC ÉS UNA ESTRUCTURA QUE ORIENTA, UN VIVER DE DEMÒCRATES. EL BONIC DE TOT AIXÒ ÉS QUE UN CAMÍ JA L’HEM FRESSAT. El dret a decidir crea demòcrates, vet aquí per on van els trets. Íntimament, m’avergonyeix que sigui CiU qui n’abanderi aquesta esperança.