Escolto un vídeo que envía per la xarxa Aleix Ferrater. És l’angúnia de la gent atrapada dins el busos. Tots camí de Perpinyà sense poder entrar-hi. De sobte, tothom té ganes de pixar. En canvi, nosaltres tenim millor sort....
La goma buida quatre ulls per anar-hi, igual pesquen presó tota la vida. S’ho mereixen, comenta un casernari tot just m’ho canta, irat l’engego a dida.
Versos de plaça i manis, sempre ser-hi, no us preocupeu mai per la gent de dalt. No enganyen pas, tampoc fan cap tiberi, ara que no falta pebre ni sal.
Diuen que compartim velles baralles d’un carrer brut, poble de gent fenícia. Ja ho veieu, tota la nostra cobdícia és un afany de viure amb menys manaies.