(Acte de presentació del llibre “Catalanes del IX fins el XIX”, de Carme Sanmartí, A la Torre del Roser de la Biblioteca Roig)
Per sort, la tecnologia i la recerca canvien. Però, l’important és que les inquietuds prosperen. En aquest sentit, Carme Sanmartí es pot encasellar en aquestes variables. No se li acut una altra cosa que escriure un llibre sobre quatre-centes dones del país durant un mil·lenni. El tema és imperdonable perquè el país és insignificant, avesat a botiflers i caragirats. Això sí, espero que no faci un llibre amb quatre-centes botifleres i caragirades. Segur que no tindria tantes dificultats com ara. Ara bé, li posa morro i cura, qualitats no gaire comunes entre investigadores solitàries.
Com a historiadora, aplega tres virtuts que explota prou. Vull dir que és culta, crítica i diver. Culta des de la tradició catalana de la història. És a dir, ermesenda de Montcada és comtessa de Barcelona. En canvi, Maria de Montpeller és la comtessa reina del casal d’Aragó. Aquests matisos signifiquen domini de les fonts, rigor analític i compromís amb la història que viu. Crítica perquè les fonts són escasses i la investigació cal contextualitzar-la. Les dones surten en la història, en la mesura que tenen poder. Ja se sap que és una prerrogativa masculina, però, quan surten, ja exposen amb clarividència noves opcions. A pesar que vivim en una societat liberal, la seva crítica és sagaç. Desfà amb facilitat tòpics i idees comunes. Bo i rellegint el Calaix de Sastre, del Baró de maldà, opina coses que obliguen revisions imprescindibles. La història de Catalunya necessita noves interpretacions per a nodrir nous projectes d’existència col·lectiva. En l’actualitat, si les classes socials canvien, la història també. Al set-cents,tots els estaments de la nostra ciutat, entraven i sortien per les mateixes portes al Palau Falguera. En canvi, quan els Vilallonga van instal·lar-s’hi, durant el vuit-cents, ja hi havia portes per a senyors i criats. El canvi exposa on és el poder, així de bèstia. Més progrés, no significa més igualtat.
És a dir, la prosperitat no és necessàriament cap símptoma de millora democràtica. El tema és important perquè el poder, cada vegada més, opta per l’opacitat i el difús a l’hora d’exercir-lo. Tothom viu en una pretesa societat del benestar, però la feina es precaritza fins a límits insospitats. La investigadora és divertida perquè s’explica amb un humor explícitament sàdic. Vull dir que costa empassar-se el 8 de Març com una efemèride festiva per a l’emancipació de les dones. Particularment, espero que no siguin catalanes les qui van decidir-ho en el seu moment. Seria terrible si la suposició es confirmés. Al capdavall, la gent del país té una tendència molt estranya cap al macabre quant es tracta de passar-s’ho pipa amb dates més aviat fúnebres.
La Sanmartí, vaig pensar, segur que explica malifetes de la pèrfida Ermesenda. Però, no, vaig equivocar-me un cop més. Tradicional com el país que li a tocat viure, va optar per les desgràcies de la reina Maria, la mare del Conqueridor. Sí, humor sàdic, estil masoca del Baix. Per sort, va estalviar-nos pastisseries catalanistes de l’Eixample. Tot i així, un gran plaer escoltar-la quan s’hi entusiasma. Lectura recomanable per a intel·ligències despertes. Siguin dones, homes o gats. Sinclair Lewis deia que la intel·ligència només l’usen elefants, gats i dones. Enteneu perquè als EUA ningú ja no llegeix el finíssim humor d’aquest escriptor? Per descomptat, aquí som més matussers, vull dir que llegim en consultes de dentistes o perrus, poc i de mala gana.