Els semàfors que vaig veure ja són un record. Potser el groc parpalleja bicis i patinets. Ja ho sabeu, el verd i el vermell, el primer és un xiulet llarg, el segon, un xiulet curt quan són acústics. Els cegos l’activen lluny, els sordcecs ho fem al costat del senyal de tràfic. L’important és que hi hagi seguretat. És clar, tot evoluciona a gust dels manaies. Si ens tracten com criatures, rai. Però, el que és greu és com ens ignoren. Si volem ser autònoms, cada cop ens acorralen en guetos. Avui, a Sant Pau, un sanitari m’ha dit perquè vinc sol des del meu poble. Ei, que sapigueu que és un hospital de referència per als sordcecs. Tot i així, haig de sentir aquestes perles. De fet, ho faig perquè sóc l’afectat. Els facultatius ens ignoren si anem acompanyats. El tema és preocupant, els semàfors acústics desapareixen a poc a poc. Sobretot pels carrers de vianants. M’ho comenten des de Gràcia i altres barriades. molts de nosaltres en solitari ho tenim més cru. Naturalment, això, demostra que les autoritats s’allunyen vertiginosament dels usuaris. Un semàfor acústic assegura línies rectes per a cegos i sordcecs. Si els traiem, ja no en tenim prou amb el bastó. Vet aquí, perquè la gent del meu ram no surt pel carrer en solitari.
