No m’agrada aquesta dona socialista, però la votaré perquè sóc artista, diu Polvo Guenyo, misògin i lliurepensador. Reconec que aquests rodolins em xiflen. Els anarquistes, quan són sèrios, tenen aquestes sortides. Segurament, és l’enyor que els produeix la falta de Ateneus per a les seves ànsies llibertàries. Encara més, fou el més divertit del debat electoral dels alcaldables.
Les esquerres, en la seva línia, sectàries i autistes. Els sociates només fan consells si hi ha cava, la resta,ací mano jo. Els republicans sumen dividint, cosa sèria quan es posen alambinats. Ini, demanant consens amb seny, té una llista que estripa. En canvi, les dretes estimulen tumultuoses esperances. CiU és una incògnita, escaldades incloses. Ciutadans hi toquen, tenen sarcasmes i públic. PP són els únics que pugen enquestes endins, enhorabona. Com que som veïns i veïnes amb empenta, més aviat estrellada, a falta de projectes, sempre roseguem soterrament.
Moment civilitzat de la vesprada, és quan el periodista mussita, segur que el tindrem durant la pròxima legislatura? Llavors la sala de Cal Falguera aplaudeix estil solemne davant d’un escepticisme tan educat. Políticament fou el més santfeliuenc de tot l’acte. Per uns moments totes les claques van deixar de ser-ho. Llàstima de l’absència de Polbo Guenyo en aquest moment tan emocionant. Sap greu perquè segur que enriqueix rodolins. No us estrany que hi hagi independència, abans que soterrament. Per descomptat, espero que el PP no se m’e’nfadi.
L’acord és impossible perquè el soterrament té massa peatges privats. Indiscutiblement, Entitats i partits s’enamoren abans i després d’una regla electoral. Després, les banyes són reconfortants per a tota mena d’ingenuïtats. No cal ser gaire llestos, la mobilitat si no és un negoci, no hi ha inversions. Per tant, que llaurin tot el que els plagui, llevat d’inquietuds ferroviàries de Lluís Tuells.
L’endemà, Polvo Guenyo i jo,davant d’una infusió estrictament espantosa, discutim què cal votar. A poc a poc, la xerradissa perd bon rotllo a causa de vehemències gratuïtes. Per sort, abans de prendre mal, ens interrompen. Hijo mío, no hay tanto pan para tanto chorizo. De debò, no hi ha cosa més fotuda que un anarquista amb una mare andalusa. Llavors, què voto davant d’un panorama tan engrescador?