Dinar de germanor al passatge Fargas. Tradicional, una setmana després de la Fira de Roses. Cada cop que ho fem, sensació d’anacronisme bambi, un cromo deliciós. Ho vam fer a l’eixida de Can Xarau. Sota l’enorme emparrat d’un arbre, van aplegar-se més de cinquanta persones. Cel de brou i àpat suculent i barroc.
Particularment, menjo com un nyicris, prefereixo continències. Tot i així, envejo flaires d’un parell d’havans. Conversa melangiosa amb mon germà i Josep Xarau. Les municipals renoven el fatigat tema del soterrament RENFE. La crisi i l’olla de grills dels manaies, fan la resta.
M’adono que ningú no diu res sobre absències de veïns del Passatge. Ja en són dos de desapareguts per sempre més. Aquí qui desapareix, les cases resten abandonades. Ja no cal la discussió del soterrament, la respiració del paisatge ja és assistida. Cases amb jardins i eixides ja no lliguen en aquest mon. Encara més en un centre urbà.
Durant l’època del sis-cents, van carregar-se la Torre dels Dimonis. Potser una de les obres modernistes més originals de la seva època. Llavors ningú no sabia qui era manuel Sayrac. Enguany, la Fira de les roses recorda el seu testimoni. També, durant aquella atziaga època, van carregar-se el Passatge. Vull dir el deliciós camí del Passatge fins el mirador. El camí era paral·lel a la via del tren. Començava a les barreres del guardaagulles en pendent fins gairebé l’estació. Pins, til·lers, palmeres i atzavares guarnien el seu encant. L’acte de destrucció fou tan gratuït com la presència estèril d’una inexistent via morta. Per descomptat, el soterrament accelera la desaparició d’aquest anacronisme noucentista.
L’arquitecte Rubió i Tudurí, gran amic de Pere Dot, ho va crear vora les idees de la ciutat jardí. L’art de la construcció, estrictament indígena de la nostra contrada, convivia amb la tradició de l’arquitectura més autòctona. Modernisme i noucentisme tenen retalls encara molt enlluernadors en una ciutat com la nostra. Desgraciadament, per molt catalanistes que puguem ser, insisteixo, aquest paisatge viu amb respiració assistida. Ara ja són uns altres temps, tot i que hi ha coincidències lamentables. Vull dir que la ignorància franquista es movia bé a l’hora de destruir tradicions que no compartia. En canvi, la democràcia posa el catàleg del patrimoni al servei de la pasta gansa. Les cases abandonades, fora del circuit del lloguer, no generen pas cap dubte. En unes altres paraules, aquest racó de propietat invisible, vol profit d’un paisatge que agonitza. Graham Greene deia que les cases són les persones que hi viuen.
L’únic defecte de la gent del passatge Fargas, és la seva condició de llogaters. Si tots fossin propietaris, sospito que, aleshores, no serien tan sentimentals. Amb tot les nostres emocions reposen en paisatges, oi més quan aquests són inimitables i únics. Quan, ací, confraternitzo, amb prou feines domino nostàlgies i melangies. És a dir, mentre hi hagi vida en aquest rodal, el Passatge serà un anacronisme deliciós, un cromo Bambi.