L’olor del mal, de Lluissa Forrellat. Lectura altament recomanable per a gent que no dorm. Sobretot pels qui passen de pastilles i porno. Dues sorpreses inesperades, una inquietant, l’altra, excitant. Un rotllo negre, de vegades un pèl alambinat, per a fer bugada de primera categoria. L’altra sorpresa que l’escriptora sigui de Sabadell. L’enginy en les narracions de caire policíac, fan que la putefracció social sigui una cosa masa íntima, fins i tot fastigosa.
El català de l’autora és sorprenent, té la fredor exhuberant de l’escola sabadellenca. Impressiona pel vigor de mots que ja creia d’ús exclusivament arcaic. La Itàlia post feixista testimonia l’Europa actual. Un crim misteriós per a explicar móns que transiten amb horrors massa habituals.
Els anys 50, a Roma, donen pistes d’una Europa que no vol evolucionar. El miracle econòmic estintola les velles èlits de sempre. Curzio Malaparte admirava els mecànics agrícoles soviètics. Però, volia fer-los conviure amb aristòcrates i cardenals de la Cúria romana. Ideologies i holocaustos passen. Però, les velles elits continuen dominant el vell continent. Ja no és la primera vegada que sento que les bombes aliades només van caure a les barriades populars de Roma. Vull dir San Lorenzo, no pas la basílica de Sant Pere. Un treballador de Roma no era exactament com un de Nàpols. Aquí tothom es mama el dit quan calla realitats tan poc pietoses com curioses. Els bombardejos expliquen èlits, odis de classe. Si no que li ho expliquin als barcelonins durants els atziacs dies de la guerra civil.
Una novel·la per a l’hora de la migdiada nadalenca. Si no us adormiu, entendreu bastantes tracamanyes. És clar, si l’assumpte no us interessa, sempre podeu fullejar Pla o Dickens. Ja fa dècades que Nadal no és una treva per a ningú. Ho dic perquè al meu poble, abunden descreguts i sectaris. La combinació més explosiva per a créixer en mediocritats tot just sortiu de la missa del gall. De fet, és l’esport nacional de la meva comarca. Una altra cosa és drogar-se amb creences que avergonyeixen. Per descomptat, no em refereixo ni a la loteria, ni al tió. Vull dir que cal observar i llegir coses veritables per a moments tan bèsties. Les neules m’agraden, sí, és veritat. Però, Nadal, sense aquest lleixiu, és una temeritat en aquests temps que corren. Al capdavall, fins i tot un final feliç, sinó és corrupte, la nadala sembla carrinclona.