Blog Detail

Enguany, ha quedat desert. Però, l’ajuntament no piula, molt del seu estil. Hi ha volutat política, però no hi ha recursos. Particularment, no hi estic d’acord. Els últims anys, la participació dels poetes ha estat escassa. Sempre serà escassa si l’administració no hi feineja. Aquí, ningú no busca culpables. Però, ni Déu acepta crítiques. Sobre autocrítiques, millor que prengui til·la. Tècnics i regidors no aposten mai per renovar-lo. Al poble, L’esquerra i el catalanisme sempre són de difícil casori. El Dot és un premi atrotinat i de poca volada. Quincalleria catalanista per a pretensions més importants. Els càrrecs públics no perden el temps amb tan poc escenari. Jo faria el mateix davant els funerals que s’organitzen. En l’actualitat, els seus resultats són una gestió que no l’ha afavorit gens. El departament de cultura  no perd un minut en invertir-hi esforços. Si ho ha fet, com és que ha empitjorat? L’últim any, vaig demanar que les bases s’enviessin com a més tard pel Carnaval. Van dir que si, després d’encolomar-nos la Rosa de la Ciutat per a Feliu Formosa. Amb el seu lliurament, es van carregar la Festa de la poesia del Dot 2011. Quan tot va malament, cal anar plegats. Cap problema per la meva part. Ara bé, quan els terminis no es compleixen. Quan les bases continúen amb gratificacions de concurs escolar. Quan es passen pel folre un calendari. Quan no garanteixen un acte central com Déu mana. Quan no són capaços de sortir de la comuna dels Àustries. Quan els recitals són deficients d’audició. Quan la promoció cívica i pública del premi és nul·la. Quan es passen  per on volen un mínim protocol. Quan el ressò ciutadà no va més Enya de les golfes del casalot Falguera. Inoblidable un Dot en què només va venir el premiat. Tot plegat perquè la publicitat la penjaven el mateix dia. Quin crèdit té tota aquesta administració? Tots els anys, tripes, bicolors o majories de ualitat incloses, el Comú no ha treballat gaire pel Dot. Ara volen canviar, no hi crec gaire. L’equip és el mateix de sempre. Els recursos han baixat i l’empenta és dubtosa. Tant de bo m’equivoqui. Però, les coses es fan al marge dels entesos. Ja és greu el que dic. Pero, amb cinc alcaldes d’esquerra, la política cultural de la ciutat és una camama. M’empipa l’opacitat i la falta de criteri del departament. Si no hi ha pasta, no es fa, el ploricó sobra. Però, si es fa, cal seguiment, un esforç per millorar. La poesia, a la ciutat, necessita poc l’administració. Els amics de la Biblioteca ho han demostrat amb la seva empenta. Ara bé, quan hi ha un compromís, la ciutadania ha de saber  el que pasa. Sort en tenim del colom Raspall, Déu què voli. Qui no es consola és perquè no vol.