(Raspall i pinta/1)
Quan rebo el missatge de Francesc Vallès, de l’Eixart, resto parat de com matinen. Ells, des del 11 ja en treballen. En unes altres paraules, la gent d’aquesta escola és molt agraïda amb els poetes. Encara que sembli estrany, la llengua segueix essent la classe més complicada per a la canalla. Prou que ho saben els professors. L’esforç i la meticulositat de Joana Raspall per connectar-hi, sovint es negligeix. Al llarg del 12, rebo informació sobre aquestes propostes, exclusivament acadèmiques. Fins que a l’estiu del 12, previnc alcaldia per tal que no els agafin amb els pixats del ventre. D’ordinari, amb una conversa amb membres del departament de cultura, hauria estat suficient. Però, crec, que Cultura, menys el que toca, esparvera les coses que fa. L’alcalde actua amb una celeritat que l’honora. Al capdavall, Raspall és referència ciutadana. Evidentment tampoc ningú qüestiona el personatge. Us quedaríeu parats de com envegen molts poetes la nostra ciutat, gràcies a la presència de la nostra poetessa. A mitjan de juliol, alcaldia proclama l’any Raspall, tot just en el seu centenari, és a dir, l’any 13.
S’adopten mesures rellevants, culturalment positives. La primera, la lliçó inaugural del curs escolar, a càrrec de Miquel Desclot. Després, la seva tendresa de iaia, acapara la representació publicitària de les Festes de Tardor de l’any passat. L’aperitiu engresca, dóna bon rotllo. Finalment, es fa una presentació institucional abans de Nadal, un acte a càrrec de Maite Carranza. Llavors, el regidor del ram explica els tres eixos de l’any raspall. Un acte de presentació que arrenqui l’any, una cantata que tira l’escola de Música endavant i, com a cloenda, un simposi sobre la poetessa. Com a entorn proper, la creació d’una wep municipal per tal d’ambientar-nos-hi. No puc fer-hi més, sempre arrufo el nas amb els actes institucionals. Tenen la puta mania de donar gat per llebre. Sobretot perquè quan es parla de cultura, els objectius brillen per la seva absència. Regidors i tècnics no en parlen mai d’aquest assumpte. És una greu equivocació,entre altres foses perquè la cultura no és una prerrogativa política. És un assumpte de tots, o és una martingala partidista. En unes altres paraules, no entenc perquè la biblioteca i la resta d’entitats específiques de la poesia no hi actuen també com a promotors d’aquest any tan especial per a nosaltres. El Departament de cultura sempre ha estat el quarto dels mals endreços d’un ajuntament democràtic.
Sobretot en governs d’esquerra, generalment molt preocupats per la ignorància del personal, amèn. Que voleu que us digui, al poble, sempre ha estat un compromís enutjós, un avorrit rotllo catalanista. Per tant, és bo que l’any raspall tingui un far, alguna cosa que quedi. Ja us ho ben asseguro, tindrem feina en aquest aspecte, són durs de pelar aquests manaies. En aquest acte, els compromisos verbals, van sonar fins i tot celestials. En canvi, sé que el cel no és el millor que sap vendre el Comú. En definitiva, la ciutat mai no li ho agrairà prou tot el que la poetessa ha bregat per nosaltres. Quan Jordi Sanjosé va proclamar l’any raspall, les expectatives van crear un full de ruta. M’encantaria que així fos, però, ja us ho dic ara per endavant: dubto que la poesia en sigui la protagonista.