Blog Detail

(Raspall i pinta/13)
Sempre fascina la poca urbanitat dels poetes. Quan en llegeixo un que es bo i urbanita, llavors, flipo. Joana Raspall se’n surt molt bé quan la ciutat l’abassega. Sovint el poeta fuig de l’ordre per tal de filar versos. Vet aquí la vella dicotomia entre ciutat i natura. El cas de Joana Raspall, crec que no és excepcional. La lírica, en un paisatge floral, és ou més lliure. Però, aquests paisatges desapareixen a una velocitat sinistra. Amb tot Joana Raspall té un rar equilibri. És a dir, és veïna d’una ciutat, per bé que metro, de segon ordre. L’assumpte és més important del que ens pensem. Com a creadors de llengua, el poeta no actua al marge d’un paisatge. Els líris viuen el retrocés de la natura amb una constant preocupació. La creixença de la ciutat, inevitable, uniformitza i empobreix la llengua. Per això, quan surt un poeta urbanita, de qualitat remarcable, sempre és una festa. Joana Raspall, a pesar de la seva llarga singladura, ni és urbanita ni campestre. Prefereixo catalogar-la talment com ha viscut. És a dir, és un personatge de foravila. Ella sempre ha viscut al Passeig Nadal, vora l’estació. Antany, aquest paisatge, quan ella ja és conscient, existeix com a límit del poble. Més enllà de la via fèrria, les cases escassegen. Ara bé, a partir dels seixanta, la situació s’inverteix. En unes altres paraules, de foravila es transforma en cèntrica. Quan ella passeja, sigui am família o amb amistats, sempre suggereix i recorda camins, abans que voreres. La inclinació és ben clara. Per descomptat, no és una predisposició estètica. Ara ho fa en cadira de rodes per voreres on antany hi pasturaven cabres i guardagulles. Amb tot No és pas una poetessa de l’eixample, ni tampoc una amazona del Montseny. Converses i poemes ho testimonien tothora. No obstant això, la natura sempre retrocedeix davant la ciutat. Tot i així, els poetes es mouen millor entre verdures, més que no pas etre necessers. Les conseqüències sovint són deplorables. Massa vegades, els poetes perden la llengua del carrer. Llavors, es tornen arcaics, irremediablement passats de moda. Al capdavall, els poetes acaben essent presonerss dels seus mites. Certament, la ciutat multiplica relacions. En canvi, la natura alenteix costumaris. Tot i així, els poetes són els únics que descobreixen paradoxes. Expliquem-nos amb més detalls. Incessantment, la ciutat convida modernitats. Lògicament, el camp eixampla tradicions. Per tant, l’equilibri és l’observació. Potser perquè Raspall no és exactament cap predomini, s’acull als seus mites. Parla amb molt d’orgull dels seus orígens pagesos. Després, els seus estudis a l’Eescola de bibliotecàries, on decideix trajectòries. La importància del seu sojorn a Perpinyà. Refermen també la seva capacitat de construcció. La confecció dels diccionaris, les gasetilles esporàdiques, la seva immensa afició al teatre, l’amor als seus poetes més íntims, predisposa una actitud de servei envers la llengua. Tots els poetes es preocupen molt sobre el seu llenguatge. Quantes vegades Margarit m’ha recordat no caure en una llengua amb massa verdures. En canvi, Raspall insisteix en no malmetre les regles del poema. El llenguatge de la poetessa és polit i endreçat. En canvi, Margarit no dubta mai si s’escau de l’eficàcia d’un vulgarisme. Tant l’un com l’altre, han aquilotat la llengua amb les seves aportacions poètiques. Han passat un parell llargs de dècades, d’ençà que segueixo aquestes discussions. Sorprenen les evolucions, sobretot com es lliga la tradició. Quan els versos de la poetessa busquen l’emoció dels vailets, de seguida, us adoneu com perfila llibertats. La simplicitat i la trencadissa formal són evidents. En canvi, l’observació té el privilegi d’una intimitat de foravila. Rares vegades, cap poema seu  és plenament urbà. Sempre hi ha una bèstia, una verdor amagada, sovint clarors de jardí. Si no ho fes així, la imaginació poètica s’empobreix sense remei. Vet aquí la seva trajectòria foravila.