(Raspall i pinta/22)
L’anàlisi d’en Desclot és certa i lúcida. Els qui saben l’ofici, sabem de què parlem. Un poeta només s’immunitza dins la realitat, quan la llengua és el seu món. Per bé que va nèixer a Barna, Joana Raspall no és barcelonina. L’espai determina la seguretat de l’ofici. Per això, reticència i recança culminen una manera de ser. En unes altres paraules, la bona formació no té res a veure amb els anys de pelegrinatge. Sóc amb Anabel López, una de les bibliotecàries de la Montserrat Roig. Fa una visita guiada per a iaies modernes i friquis. Naturalment, parlem de l’exposició Any Raspall. Tot un encert. Estic content que un poeta se n’encarregui d’una col·lega centenària. Espero que el Comú la passegi pels PP.CC. Miquel Desclot flipa amb l’original que és la poetessa. En unes altres paraules, irromp en les nostres lletres quan la vellesa la devasta. Però, exactament no ha estat així. Mari Luz Retuerta, la nostra infatigable arxivera, data el seu esclat dins l’escriptura als setze anys. Fins Jardí vivent no ha parat. Durant més de vuitanta anys escrivint, hòstia puta. Direu que és una barbaritat. Què fauna senyora a rodalies, enquimerant-se amb una llengua perpètuament vigilada? Ella mai no ha baixat la guàrdia. Ni quan la negra nit va abocar-la a la resistència. Ni tan sols durant els dies del peix al cove. La llengua i la seva actitud de servei, li vénen molt del seu ofici. És a dir, no oblidem mai que és bibliotecària. Després, allò que meravella al poeta de Castellar del Vallès, és el debat incansable amb la poesia. Quan Desclot posa èmfasi en la reticència i la recança de l’autora de Bon dia, poesia, se’n fa creu que ho faci quan els vuitanta l’afalconen. Per a mi, no és més que la reacció del seny davant la ventada òrfica. Tothom porta amb discreció l’ofici d’escriptor. Imagineu-vos, doncs, un poeta que només depèn dels seus versos. Al capdavall, el territori d’aquests friquis, tan antic com les hetaires, sempre malviu. Imagineu-vos, doncs, al Baix Llobregat, prosa dura com poques. Ara bé, Joana Raspall és tot un caràcter. A finals de febrer, hi ha una anècdota que ho confirma. Hi ha testimonis d’alcúrnia. Xavier Montoliu i Montserrat Abelló van visitar-la un cap de setmana. La casualitat fa que ens hi trobem tots a Ca la Raspall. El Nadal passat, vaig passar-li El Cor de les Paraules, en la reedició que va presentar-se multitudinàriament a l’octubre del 12, a Barna. Quan Joana Raspall em torna el llibre, ple d’anotacions i paperets, no deixa de ser una bona bibliotecària, sé que li ha agradat. La conversa que van fer les dues poetesses, va ser molt instructiva. La reticència i la recança va aparèixer de nou. Naturalment, Montserrat Abelló va quedar astorada. En canvi, jo la vaig titllar de presumida. Desgraciadament, la sordesa de la poetessa no va permetre enlairar humorismes. En tot cas, entenc perfectament les seves estratègies. Davant dels poetes, tota prudència sempre li sembla poc. No és un atavisme, ni tan sols una vanitat, estil Uriah Heep, de Dickens. Són les estratègies del seu punt de vista poètic. Creu que té poc món, molt poca biografia per a tenir certeses que cregui impertorbables. De vegades, els poetes, també són insofribles quan es posen modestos. En canvi, quan el món són els infants i els vailets de les escoles, llavors, Joana entra en un espai segur. Ningú no coneix la tossuderia de la poetessa en penetrar en les capissoles dels marrecs. La llengua si no esdevé emoció, el català no supera la categoria d’assignatura maria. Cal que la llengua pugui volar, com l’arbre i l’ocell. La popularitat de la llengua viu en l’autoestima de la gent. En unes altres paraules,l’espai dedicat als infants, és el que més entendreix el públic. Quan les emocions volen fora del pupitre i de les activitats escolars, la llengua ja forma part del patrimoni lingüístic de qualsevol de nosaltres. Així obtenen tradició totes les llengües consolidades i universals. Vet aquí la feina d’aquesta poetessa, en deute hi serem sempre. Dins l’exposició, fa gràcia el despatx de l’escriptora, un encert de darrera hora. Sembla que alguns dels estris que el configuren, els ha cedit Gabriel Herrero Chapitel, cronista local del franquisme. Com que la visita guiada, la faig amb iaies entranyables, hi fem safareig. M’encanten perquè saben desgranar humanitats. Per últim, no tanco aquest paperot, sense lloar la generositat d’Anabel López, una incansable promotora d’activitats d’aquesta índole. Tant de bo la gent gran sempre tingui gent d’aquesta talla. Ni us explico quan anem disques, tot ho fa accessible i proper. Reticència i recança, sí, Desclot, vet aquí, com escampa versos Joana Raspall.