(Raspall i pinta/31)
Al Pavelló Chepkin m’hi va dur Israel Ruiz. Fou a finals de maig, una brillant cloenda de curs musical. A les Grasses, el matí era esplèndid. Tots els quarts de primària del poble s’hi van aplegar per cantar-la. Tant escoles públiques com concertades. Tot sota la direcció de l’escola de Música. Un aplec formidable, estil wagnerià. Sincerament, s’hi van lluir. Gràcies a ell, el periodista de l’Ateneu, vaig poder escoltar la cantata in extremis. Parlo de la cantata Rosa Joana. Es tracta d’un text de Miquel Desclot sobre un poema, les tres magnífiques, de Joana Raspall. El poema disserta sobre tres roses lletraferides que canten els seus versos, a veure qui ho fa millor. Iaia Raspall, quan fa versos per a la canalla, no té rival. Semblen joguines, fetes caramels. És a dir, els infants mai no hi troben instrucció avorrida. No m’ho explico com s’ho fa la poetessa, però és així. Josep Blay dirigeix i escriu la composició musical. Per descomptat, la feina és brillant i titànica. Sóc molt passavolant des del punt de vista musical, però, l’esforç mereix que l’oblit ho tingui magre. De seguida, vaig traure dues conclusions. Primera, la indiscutible popularitat de la poetessa entre els vailets. Segona, la feina ben feta sempre fa forat. L’organització d’un aplec d’aquestes dimensions no és corrent. Però, l’escola municipal fa anys que ho fa talment com m’explica l’especialista de música de la Mommany. No és fàcil quan es Coordina especialistes de música de tots els centres escolars. En canvi, sota la direcció de Josep Blay, el miracle fou servit. Vull dir més d’un parell de centenars d’infants cantant a l’hora amb una orquestra improvisada en un pavelló d’esports, no té mai un èxit assegurat. Oi més quan l’oient és un sord cec amb audiòfons. Fins i tot reconec que el miracle va emocionar-me. Entre tants avorrits homenatges sobre la poetessa, la cantata fou un tast inesperat. Amb tots els mesos que han passat des de maig, comprenc l’escenari del Pavelló Chepkin. En Josep Blay desaconsella el concert a l’aire lliure tot just el felicito. El poble no té un lloc idoni per a mostres d’aquest calibre. L’aire lliure és un lloc ideal, sempre que el silenci s’hi respecti. Tanmateix, la nostra urbanitat és senzillament deplorable. Quan una banda o una orquestra volen actuar a l’aire lliure, la nostra ciutat no té alternatives. Fins i tot la música o la poesia posa el dit a la nafra. Palesa com anem de curts en equipaments culturals idonis. És a dir, a menys recursos, més murga. No us recomano que cultiveu futurs sords, és un infern que conec prou. Però, tornem a l’efemèride. Al meu parer, l’acte només va subratllar el to exclusivament acadèmic. Particularment, crec que és una llàstima que no tingui més ressò cívic. Entenc que mestres i alumnes han de tenir més quota de protagonisme. Un any Raspall ha de garantir aquest concert un parell de diumenges i gravació per a l’eternitat. Em faig creus que tot s’arxivi en un expedient escolar com un curs ordinari. Com és possible que un concert d’aquest calibre només el tastin pares d’alumnes i autoritats? No hi ha prou recursos en una ràdio municipal que no pugui gravar l’esdeveniment? Com és possible que la imaginació no persisteixi amb propostes d’aquesta volada? Amb franquesa, al·lucino llonganisses de Cal Marc. Tinc la impressió que el Comú no creu gens en la capacitat de convocatòria de la poetessa. Ja sé que mestres i músics són fins el capdamunt de feina. Però, si volen fer-se valdre, han perdut una ocasió magnífica per a reivindicar-se. Les retallades foten, però, metges i mestres s’equivoquen si només penquen convenis. La cultura sempre té la nostra quota de creences. L’any Raspall, us ho ben asseguro, fa un pilar insospitat amb aquesta feina tan admirable. Àngel Merino ha fet un cicle poètic per les barriades i ha comprovat com la mainada coneix la poetessa. El promotor d’USLA flipa de sorpresa. Natural, encara hi ha gent que creu que la llengua és una barrera cultural. Molta gent no sospita la importància de la coneixença de la poetessa entre infantrs de la ciutat. Tant se val que sigui un magribí o una ucraïnesa, se la fan seva. Per descomptat, tothom té una vaga idea de què és la poesia. Però, molts infants del país saben que la Raspall és una de les seves poetesses. Quan el país és un racó de la nostra ciutat, la llengua ja no és una assignatura. Vet aquí, la feina d’aquesta dona, tan colossal com humil. No sabeu el privilegi que gaudiu a la vostra ciutat, insisteix sempre l’escriptor Miquel Desclot. Prou que ho sé, amic, però, el gremi, pinta poc, company.