Enguany tenim una altra poetessa, enhorabona. Aquest cop la presentació del llibre s’ha fet a Provença, 232. Exactament, a la llibreria Lo impossible. Un acte senzill, gairebé en família. Tot i així, érem més de vint persones. Que el Dot perseveri 40 anys després, senzillament és un miracle. David Castillo fa el pròleg i la presentació d’aquest recull. El títol identifica el text més aviat vora la filosofia, que no pas la poesia. Winstgenstein, és una exploració íntima sobre itineraris amorosos que cal refer. La veu de la poetessa és segura, té mestres potents. El domini del seu discurs, així ho referma. La poetessa recorda les inquietuds de pessoa. Sobretot peculiaritats i paradoxes del poeta portuguès, sovint mal llegit i pitjor entès. Recordeu el seu inoblidable escriure és oblidar. Pel que veig, Míriam Cano és una lectora perspicaç. Aquest vespre, m’hauria agradat que en llegís més de poemes. Els poetes, a pesar que sigui una imbecil·litat insistir-hi, són poemes. Tot i així, hi hagut calidesa, relaxació i confidències. Indiscutiblement, com a mestre de cerimònies, en Castillo és un gran seductor. Després, signatura de llibres i un got de vi. La crisi és tan bèstia, que ni tant sols aconseguim que el vi sigui preceptiu. Vull dir copes de vidre i gènere blanc. Però, s’aplaudeixen prepòsits. Sembla que el Dot pren altres volades. La presentació per primera vegada del Dot a Barcelona, és una pretensió encertada. Oi més quan aquesta setmana ha tancat una altra llibreria de prestigi del Cap i Casal. Certament, el Comú del meu poble s’hi aboca. Poetesses i poetes, cada cop se’ls aïlla més. No importa, si exceptuem l’època dels trobadors occitans, sempre han estat uns marginats. En unes altres paraules, tot retrocedeix, no pas la voluntat de ser-hi. Lo impossible substitueix l’antiga Proa. Els grans circuits comercials és carreguen negocis tradicionals de primera necessitat. Els llibres d’ocasió els haurem de cercar en supermercats i encants de passavolant. Però, Míriam Cano ha debutat en l’escenari de les publicacions de la nostra poesia. Segurament, és un miracle. Per sort, el nostre Comú hi aposta. També hi ha la perseverança bíblica de Joana Raspall. Hi compte molt. Cal aplaudir la tenacitat de cultura del nostre Comú. Per a aquesta nova oportunitat de la poesia catalana, hi ha quatre actes programats. Divendres 8 de novembre, al local Heliogàbal, de Gràcia, hi ha un acte musical i recital poètic, a càrrec de la premiada. La setmana vinent, dimecres, 13 i 14 de novembre, hi ha sengles actes a Sant Feliu. El dimecres, a la Torre del roser, de la Roig, presentació del llibre. L’endemà, dijous al vespre, acte musical i recital als Pagesos. Com a mínim, que no falti l’escalf. Insisteixo, els qui ens agrada la poesia, som denhorabona. Els aficionats que hi vinguin, segur que no surten defraudats. És a dir, que Míriam Cano no sigui un miratge. Sabem que les activitats culturals minven i sarraconen. Estic convençut que la poesia també és un negoci, a pesar que sembla que digui una ximpleria. En menys d’un any, l’escolto tres cops en àmbits distints, promet. Té il·lusió, potència i claredat. El fet que la poesia entri en escenaris on la joventut hi transita, és una aposta per una altra oportunitat. Si hi persevera, hi tenim una altra veu.