Blog Detail

(Raspall i pinta/45)
Si exploreu la seva poesia, no és corrent que hi surti el més enllà. Però, us ben asseguro que era una preocupació latent. Joana Raspall sempre fou creient. Però, les seves conviccions metafísiques no eren convencionals. Per exemple, no creia gens en la resurrecció de la carn. En el penúltim poema del seu Jardí Vivent, ho reflecteix. Els bons  poetes no eviten inquietuds entre versos. Abans que creure-hi, prefereix dubtar-ne. En el més enllà, un teòleg o una cuinera hi poden dir la seva. La mort, com deia Einstein, no existeix, senzillament canviem. La matèria és objectiva. La seva evolució, són figues d’un altre paner. Quan transcendim,  sovint, la meditació no queda en res. Tranquil·litza  pensar que són superxeries. Els poetes no pensen així. Creuen que les paraules apaivaguen. Joana Raspall era una poetessa molt raonable. Li agradava molt discutir sobre decasíl·labs, però, també, del més enllà. En la conversa, l’escalf ve de l’ordre de les paraules, no pas solament de les emocions. Com Goethe, ella era una enciclopedista prou convençuda. Entenia que la raó era un bon punt de partida per a bellugar-nos en la fantasia. Ara bé, en la seva dilatada vida, plena d’una lucidesa creativa, la raó actua com a far cívic. Així, doncs, en el dubte, les paraules es carreguen de nous significats. Sempre anem a la seva exclusiva formació per a pesar les seves pròpies opinions. Com a poeta, n’hi ha prou quan aboca sinceritats entre versos. Quan ella parla del cosmos, sembla que faci astronomia. No és exactament així. Va pel cantó de la maçoneria. Prou que els maçons en parlen del cosmos. No us en càpiga cap dubte, la poetessa fou sempre una bibliotecària interessada i curiosa. Coneixia títols molt rellevants de la maçoneria. Prou converses va tenir amb el cap de l’estació del poble, durant els anys de la barbàrie. Aquest senyor era el pare de la nostra estimada Ramona Pons. Elles dues van ser grans amigues. Els unien quimeres i veïnatge. Ambdues van batallar pel teatre i la poesia del país. Per descomptat, han deixat un rastre difícil d’oblidar. Amb tot la poetessa mai no ha parlat obertament sobre la maçoneria. Fa exactament com Mercè Rodoreda, busca en els seus escrits, noves interpretacions per a perfilar la seva literatura. No es tracta de tenir conviccions més profundes. Busca millors possibilitats per a la comprensió del món. A mesura que passen els anys, ella dubta més i més. Tot i així, no li pesen perquè la poesia és el seu contrapès. En unes altres paraules, l’allibera de noses. Tampoc, no ens enganyem, no perd mai el cap. Però, sí que el llenguatge dels maçons la captiva. El cel, per a ella, sempre fou el cosmos. Per això, només l’amor mereix tenir-hi l’essència. Vet aquí, els últims versos d’Última Dimensió, un poema clau en la seva poesia. No parla mai dels bons i dels dolents, prefereix creure en les qualitats més positives de cadascú. No defineix mai, però, hi apunta. Sempre des d’una lògica de la bondat. Per altra part, una bondat gairebé exclusiva dels infants. al capdavall, els vailets han estat els seus lectors més fervents. Jo  cec i ella sorda, en els actes on la mainada hi actuava, les mans ens nuaven. Em sap molt de greu de no haver-li fet el meu últim petó. Dilluns passat, vam anar a casa seva els amics de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec. Tenim el consol que la poetessa ha vist el seu últim llibre publicat. El retrat de l’avi, en braille integral. És a dir, el poden llegir disques visuals i vidents. De fet, una iniciativa pionera d’ACIC al Principat. En unes altres paraules, un llibre de col·leccionista per a biblioteques i entitats universitàries. Vull dir un text fàcil per a principiants en braille. Escassegen molt en el món de la formació de les persones amb limitació visual. Un text curt, amè i engrescador. Vet aquí, la vigència del braille en la nostra societat. S’hi conten peripècies molt divertides del seu avi matern. Tot just deu hores després, em comuniquen el seu traspàs. Ja només ens queda el seu símbol,el com ha fet les coses perquè la imitem. Com Goethe, Joana Raspall també sabia aquella meravellosa cita del patriarca de les lletres alemanyes, la vida és curta, no la fem més petita. Doncs, no se’n parli més.  Posem-hi fil a l’agulla.