Blog Detail

  • Home
  • Repicatalons de pota blava

Repicatalons de pota blava

Les cloendes anuals dels senderistes mereixen comentaris apart. L’excursió que fem enguany és tota una troballa. Més que al Delta, sembla que hàgim anat a un parc agrari. Quina sort tenim els qui ens ho imaginem. Quan comencem a caminar jo tinc dos guies, una cucanya. Vull dir que gaudeixo de Robert Vallribera i Maria Antònia calmell. De tant en tant, apareix en Jordi Rovira, que va de furtiu. Feu-me cas, un paio de Cerdanyola sempre fa créixer suspicàcies, quin saldo. L’excursió de Nadal és molt laxa. Però, alhora renova vincles i repassa intimitats. Com que la natura dels parcs agraris sembla una gossera, els meus amics guies, xerren sobre el passat que torna. Robert explica una història molt tendra sobre la seva mare. Tot plegat és la fràgil soledat de la gent gran, la qual, sovint contemplem amb remordiments. Dic que és tendra perquè retrata tothom. Nosaltres hi anem a marxes forçades. No pas cap al delta, sinó cap a la vellesa. De sobte, recordo versos de Sant Joan de la Creu que tant em captiven. Al final de nuestros días, Amor nos juzgará, canta en la noche oscura. En aquest vers hi ha una història que us voldria explicar. La paraula amor per al místic és sinònim de Déu. Conten les cròniques que la Inquisició anava rera el poeta. No el trobaven massa catòlic. Naturalment, els inquisidors sempre han sabut qui empaiten. Sobretot perquè les experiències místiques del poeta es reflecteixen en la seva obra literària. Ara bé, Sant Joan de la Creu sempre va testimoniar que Amor és la resposta dels qui hi creuen. Com que la mort és l’altra cara de la vida, aquesta moneda cal llaurar-la. Robert Vallribera, molt sagaç, comenta que això no és exactament així. Ell coneix moltes bones persones que es queden soles al final de la seva vida. Sant Joan de la Creu, potser no s’ho creu. En canvi, jo sí que m’ho crec.  Aquest drama, cada cop més universal, tothom el tasta. Però, el poeta sap que Déu és amor, sinó tampoc no té cap sentit el seu missatge. És clar que el poeta s’adreça als creients. Els qui no ho són, o professen altres creences, és bo escoltar-los. Naturalment, Sant Joan de la Creu no deia mai això. Llavors, la Inquisició pintava molt. Ara, els inquisidors han canviat de feina, no pas d’ofici. Ho remarco perquè la gent deixi de ser tan innocent.  Gràcies a aquesta conversa, m’estalvio de caure en plagasitats de taverna. Vull dir carxofes, cols, enciams, bròquils, alls, cebes, naps, bledes, pastanagues, etc. Com que no hi ha la meva verdura preferida pel delta, en passo de discutir-hi. Ja us ho diré un altre dia quines són les meves flaques.

Quan arribem a l’observatori de les aus del delta, un empleat ens acosta la fauna a la nostra ignorància. Ens explica com són les xarxes japoneses, sense que jo no en sàpiga ni pruna. En canvi, tinc ocasió que el xicot em posi a les mans un repicatalons. Un moixó menut, amb prou feines cinc grams de pes. Per sort, les seves potetes no són blaves. Mentre em fa pessigolles, imagino mugrons de senyores del voltant. Ho tinc bé, mai no ho sabran.  Naturalment, no els penso donar aquest gust. De seguida, l’empleat vol atendre una garsa atrapada en aquestes subtils xarxes. Josep Maria de Segarra li hauria encantat ser-hi. El nostre poeta era un experts en ornitologia del nostre territori. Però, en Manel, el cap,  ens arrenca del nostre coixí de plomes. No gaire més tard, arribem a la caserna de la guàrdia civil del Prat. Més enllà hi ha la mar. Però, tot és en obres, una llàstima. Sembla que tot aquest espai és en fase de rehabilitació. El delta no m’agrada gens. Els avions són sinistres, els pagesos tenen una proximitat excessivament urbanita. Els parcs agraris són la versió actual de les fàbriques d’antany. Camps i camps de carxofes només fan salivera d’un arròs al seu punt. No crec que pensin el mateix, moros i sudaques que hi penquen.  Però, gràcies a ells, tenen preus que afarten. Trobo bé que rehabilitin aquesta zona.

Durant la república, la Generalitat tenia moltes esperances de poder optar al seu model de societat. Eren els feliços temps de la caseta i l’hortet. Macià no fou mai Stalin, però la ideologia menja més del mite, més que no pas de les crueltats. A hores d’ara, sabem que l’Avi va entrevistar-se amb el líder soviètic. L’enginyer de Borges Blanques volia armes.  Com que Cambó no ho tenia clar, Stalin, tampoc. Tant l’un com l’altre el van considerar un aventurer. Però, Macià va creure més en el poble que no pas a l’inrevés.

El delta, en un procés democràtic, hauria pogut salvar-se més. Potser l’aeroport no hauria estat una creació amb interessos exclusivament barcelonins. La Generalitat hauria mirat més el territori. Jordi Pujol, en el seu temps, volia l’aeroport internacional a Cervera. Naturalment, els manaies Cinca enllà, no en volien ni parlar-ne de l’assumpte. Vull dir que els qui pensen que a Madrid no en pesquen ni una, aneu lluny d’osques, companys.  Però, l’autonomia té unes servituds que tot ja sabem. Més tard, quan som enmig del pícnic ja estic tranquil. En unes altres paraules, com que no puc canviar de país, canvio de tema. Francesc Vila, Aleix de Ferrater i Olga Cervantes són la meva solució. Sobretot quan es tracta de paperots i melindros en la nostra llengua. Tot just el dia abans, rebo la llista de Sebastià Benassar. Aquest escriptor mallorquí, que fa paperots de lladres i serenos, va sorprendre’m. En una magistral conferència a la biblioteca del meu poble, va posar-nos al dia de la novel·la policíaca del país. Els clàssics ja no són Andreu Martín, Manuel de Pedrolo o Jaume Fuster. Una onada d’escriptors, literalment desconeguts, han irromput en el panorama literari. És a dir, els escriptors del país, ara ja no són intel·lectualets de pa sucat amb oli. Us en faríeu creus dels oficis que exerceixen els qui fan negra catalana. Ja m’enteneu, la negra catalana  és el gènere, no pas com veig les senyores esplèndides. Que em posi negre, aquest ja és un altre debat.  Us ho asseguro, no en tinc cap gust especial per a escapolir-me’n. Hi ha vint títols que hem de repartir-nos. És a dir, nosaltres hem d’intentar gravar-los perquè els cegos que en vinguin, en coneguin el pati. Naturalment, tots coneixem Simenon, Hammett o Àghata Cristhie. En canvi, també cal saber quin és el nostre panorama. Per les que he escoltat, l’esforç que s’hi fa, és esplèndid. Societat negra, d’Andreu Martín és sensacional. Els companys esmentats, cadascú en prendrà cinc títols i a veure si en un parell d’anys, el nostre col·lectiu pot gaudir-les gravades. No gaire lluny del delta, la biblioteca de  l’Hospitalet de Llobregat, que administra la diputació, té el millor arsenal de novel·la negra de tota la península. Tant és així, que hi vénen fins i tot especialistes europeus a consultar-la. En l’actualitat, la novel·la policíaca catalana ja no és un boom. Sens dubte, aprofito la crònica per a fer promoció. Encara que optem per la independència, catalanisme vol dir això. Promoure la cultura catalana és una feina de tothom.

Quant al pícnic, millor no parlar-ne. El cava va esgotar-se en un tres i no res. Els torrons van col·lapsar les nostres clavegueres intestinals. Tothom va ofendre a cor què vols amb bons nadals i pitjors caps d’any. Després de la frenètica saturnal, el fred, insidiós, va avisar-nos. El retorn és una punyetera desbandada. Per cert, qui primer la inicia no és un altre que el perdulari de Cerdanyola. No esmento el seu nom perquè no vull allunyar-me dels meus bons propòsits. No he tingut ocasió d’intimar amb Alberto, Paco, Teresa  o Aleix sobre qüestions diverses. Però, les excursions, quan no són trepidants, són un fangar de bruixes prou endimoniades. D’ençà que aixequem el vol per al retorn, els comiats són interminables, són pitjor que un xarop per a la tos persistent. Quan tot comença a evaporar-se, surten Josep Pujol i Muntsa Mercader. El primer, sempre  el trobes a faltar quan tot s’acaba. L’altra, sempre fa un forat al Metro per a tastar intimitats que ens reafirmen. Plegats, tenen la virtut que funcionen com un núvol de cocaïna. Més o menys, com Eric Clapton abans de compondre Heaven amb Hell, són una meravella d’amics. Aquest cop som 34, Déunhido els qui encara hi creiem en aquestes teràpies dominicals. Quan salto del cotxe, en el retorn cap a casa, la tristesa em fa l’ullet. Llavors, somric, immediatament  repasso les últimes hores.  Si no se m’escapen, l’oblit tindrà feina a fer forat.