Blog Detail

  • Home
  • Una cançó de cent caminades

Una cançó de cent caminades

Prats del cadi

No hi ha tracte sense un fil de rotllo,
ni curiositats amb cafetó,
abans de començar uns bells camins.
La nostra vida creix amb les paraules,
de tant en tant, fem somriures d’ofrena
i a l’abast d’una flor, mel de records.

Per fondalades de crits, fem records
de mals moments bo i buscant el bon rotllo.
Entre pedres i pins, canto una ofrena,
feta d’espígol vora el cafetó.
En fonts llunyanes, ocells i paraules,
fan prou nius, nous somriures, vells camins.

Cegos i voluntaris pels camins
fem xocolates, xeflis de records,
tastem tendres galetes de paraules,
entre rialles, som lluny del mal rotllo.
Matí o tarda, vora el cafetó,
decidim com volem la nostra ofrena.

En autobús fem monjoies d’ofrena,
fem nous itineraris, bons camins,
cargols de somnis, plens de cafetó,
tot excitats, engreixem nous records.
Després de cent caminades, quin rotllo
que sols resti vinagre a les paraules.

Per sort, fem goma amb les nostres paraules,
baixant ermites i deixant ofrena,
d’un deler inacabable, un bon rotllo
de farigola que escampa camins
inacabables, com antics records,
bevent a poc a poc un cafetó.

Prats de Cadí fou l’últim cafetó,
entre rotllanes i belles paraules.
Quedo agraït als moltíssims records
Que congrio dels guies en ofrena,
Prou lladre, de tothom pesco camins,
M’ensenyen sempre que cremi bon rotllo.

Un cafetó mai no és un mal rotllo,
Oi més quan les paraules fan camins,
On els records fan catifes d’ofrena.

 

“En els últims deu anys, un centenar de caminades, sota la direcció de Manel Bueno, no és poca cosa. He fet uns amics formidables, el record dels quals, sense la meva sordceguesa, no els hauria conegut mai. Quant a les amigues, millor que les expansions no siguin excessives, prendria mal. Per això, aquest esperit excursionista, dubto jo que hagués millorat el meu tracte i bonhomia. No diré noms, ni tampoc les millors sortides. Però, les hores d’autobús les he trobades meravelloses. I això que els vehicles eren carraques impressionants. Potser és la poesia ONCE, de vegades, cal perdre-s’hi. Després, enyoro els periples pel Montnegre i el Montsant. Sempre he tingut un deler especial pels camins de ronda. No n’hem fet cap. Però, les rialles que he acumulat han estat sensacionals. Els viatges, els àpats i les sortides extres amb tot vosaltres, senzillament un luxe. Ara vénen canvis, esperem que siguin positius. En tot cas, l’important és que les trobades ara tenen l’aroma d’una enyorança impossible de bandejar. No us càpiga cap dubte, al setembre, tornarem a veure’ns. L’entitat, us ho asseguro, importa molt. Però, les persones sempre decideixen. De veritat, jo no entenc la llibertat d’una altra manera. Els límits només senyalen allò que no puc fer. Però, mai no m’han dit allò que vull fer. Sincerament, posem-hi fil a l’agulla. Moltes gràcies a tothom. “