Ara hi passo perquè les voreres em fan persona. Sobretot quan els carrers són estrets i retorçuts, incapaços d’avorrir-me. Ras i curt, és un carrer més pobre que antic, d’una aristocràcia dubtosa. La part del Palau és un carreró de vianants. Des de Cal Manco fins Rupert Lladó sembla un decorat de tele en blanc i negre. La banda del riu, casetes i casalots amb aires del Set-cents. La banda de la carretera, una col·lecció de guals amb garatges. Gràcies a les vores arranades, deliciosament irregulars, el bastó m’ho indica. Ep, vigileu, de tant en tant hi ha pilones molt perilloses per a persones grans i sordcegues. Tinc un parell d’encaminaments que senyalen arbitràriament carrerons a l’altra banda. Tot i així, de tant en tant les clavegueres rondinen. Aquest tros de carrer té fama de tenebrós. Aquí va viure , sembla, Enriqueta Martí. Tranquil·litza saber que hi ha noies al poble com cal quan surten pel cinema. Els diumenges a les tardes, aquí s’hi pesen figues com al Paradís. Ho ensumo quan les orenetes xisclen vora testos de geranis. Quan era Mestre, totes les tardes hi passava. Llavors, hi havia ambient de drapaires, botiguers i foners. Particularment, m’agrada ser lladre en pastisseries vespertines. Des de Rupert Lladó fins Narcís Monturiol, els obstacles m’avisen. Més enllà, el carrer continua, però ja no és el mateix.
