No tinguis por que mai no serem vells. (Joan Vinyoli)
Tres pinyoners vora el meu cementiri
senten com xisclen les garses a l’alba.
De sobte, cauen perles, un deliri
em pessiga l’esquena, dits de malva.
Al capdavall, un núvol que sospiri,
tot just la imatge dels avis em salva.
Quan penso en tots vosaltres, un coliri
de nous perdudes busca la mà balba.
Planten uns altres arbres, la pinassa
no abriga els porxos, veig un moniato,
talls de codony, farigola, una tassa.
Al rierol dels xiprers, un gaiato
escura tardes amb cels de carbassa:
enmig de violetes, sempre us grato
