Blog Detail

Sardina Bufona alerta sobre aquesta incongruència urbana. Tot just baixem pel torrent Monturiol ens hi pengem. Definitivament, les vellúries són coses tan inesperades com curioses. De cop i volta, un roure australià enlluerna ben vigorós un cel de rajola vermella. L’arbre vigila el carrer i l’entrada de la plaça Falguera. De sobte, el company m’explica que també hi ha una cabina telefònica. Indiscutiblement, el meu mapa creix entre nostàlgies. Primer, perquè l’arbre és un exotisme de jardineria administrativament considerable. En l’actualitat, poca broma, fa més de deu metres d’alçària. Definitivament, no hi ha cap vailet que s’hi enfili. Segonament, perquè la cabina telefònica ja és una peça de museu. ara ens pengem amb el mòbil. Per tant, les nostres autoritats permeten encants d’aquest estil. Per descomptat, ni pruna a drapaires i antiquaris. D’improvís, penso en el meu adorable Erri de Luca. El napolità comenta que A hores d’ara, sé que el cos es transforma segons l’ús que en vulgui fer, amb lentitud d’arbre.  Bertold Brecht encara la va dir més grossa. Deia, quins temps aquells en què xerrar sobre arbres és gairebé un crim perquè ens imposa callar tantes atrocitats. Quan seiem en un banc, vaguem a través de les desaparegudes vaqueries del poble. Finalment, a pesar que no us ho creieu, el roure de la cabina encara és nata fresca.