Els guetos són fronteres que ignorem. Els sordcecs ho pesquem amb ahücs. Naturalment, les democràcies els consoliden. Avis amb avis, negres amb negres i cargols amb sargantanes. Així estimem mons que no volem. Les buguenvíl·lies i les xicrandes el vesteixen. En canvi, el pàrquing de la pista de ball, sort que no el veig. Quan vaig escoltar l’entrevista de jubilació a Francesc Castellà, el xurrer del Passeig, hi toca. Abans que un pàrquing, potser una plaça, no us sembla? En canvi, l’administració va fer cas dels autos, va ser sensacional. Tant se val, tant me fa que hagin passat més de trenta anys. Ara que vénen les plagues d’Egipte amb el soterrament, calceu-vos. Volíem una plaça, doncs, ara dues. segons sembla, només cinc anys de xivarri i noses, creu-t’ho. Tant manaies com RENFE ens ho pinten cromo. De moment, ja ens han tret uns quants trens. Ara ho retarden tot com les analítiques. Segur que tindrem un bulevard del tramvia estil Blade runner. En canvi, al Casal dels avis li auguro migranyes. Antany, a la pista del Coro hi acudia tothom. A les Canyes, hi havia pinxos, avis, proletaris i menestrals. Ja no sé on es fiquen les cosidores i les minyones, disculpeu la meva indiscreció. Els nouvinguts, quan hi eren, ja ens tastaven. Ara molta obra, moltes consultetes i amaguem la gent refugiada, bravo. Sé de què parlo quan hi vaig al podòleg.
