Si us acarona la fulla del til·ler, tasteu la primavera. Les cases d’en Rubió i Tudurí al Passatge Fargas en tenen la mà trencada. No hi ha cap arquitecte que combini millor rajoles i jardins. Allà on l’he vist, la seva petjada fa bon rotllo. A l’escala de casa dels meus pares, sempre m’aixopluga un tell meravellós. Gràcies a ell, formigues i aranyes, til·la i versos m’engrapen. L’altre encara és una cova de somnis de Can Xarau. Potser un dels arbres més bonincs del poble. De fet, durant els antics dinars de la comunitat del passatge, prou que va perfumar-nos. Quan era un veí habitual, arrencava fulles per fer magarrufes. En l’actualitat, tenen un protagonisme vegetal immens. L’any en què la ventada va endur-se els menuts de Sant Boi, Can Fargas va perdre tota la seva arbreda. Només els jardins particulars van aguantar el desastre. Després, el morrot va fer miques totes les palmeres. Ara només hi ha mimoses, llorers, aurons i els imponents til·lers. Endguany, han brotat molt tard. El fred i la pluja els tornen tímids. Per sort, el pogó no els fa suar a conseqüència de l’aridesa. Quan pel maig, projecten la seva ombra, les coses rutllen millor. Diuen que el soterrament deixa les cases intactes. M’agradaria creure-m’ho. M’hi conformo amb què els vailets hi facin fullaraques com nosaltres. Sens dubte,la metropolitanitat escura insolències.
