Blog Detail

(Raspall i pinta/43)
Tradicionalment, l’última setmana de Novembre s’omple d’actes sobre la discapacitat. Enguany, com a soci de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec, en fem una de ben grossa. El passat estiu vam parlar amb Imma Cahué i la seva mare, sobre la il·lusió que li feia a la nostra entitat, publicar alguna cosa sobre la poetessa. Qualsevol text, un homenatge petit, però intens. El format és un text en braille integrat. Volíem un text rabiosament inèdit que puguin llegir vidents i persones amb disminució visual. L’ACIC  és una entitat braillista. Propugna la plena autonomia i accessibilitat per als disminuïts sensorials en l’accés a l’educació i la cultura. Per a un cec, la seva integració, comença exactament l’endemà de l’invent de Lluís Braille. Hi ha un abans i un després per a nosaltres amb aquest invent. Tot culmina el dia 3 de Desembre, dia Internacional de la Discapacitat. A les set de la tarda, a la torre del Roser, de la Biblioteca Montserrat Roig, es presenta El retrat de l’avi, de la poetessa. És un recull, fragmentari sobre escrits en prosa, en els quals, desgrana vivències amb el seu avi matern. Naturalment, té un caràcter fragmentari, en absolut acabat. De fet, és la primera vegada que la poetessa exposa episodis autobiogràfics sobre la seva persona i família. Al meu parer, té un valor literari indiscutible. A pesar que és una poetessa d’idees, el seus poemes exulten vitalitats. En tot moment, Joana Raspall té les seves preferències. En els actes on hi ha criatures, gairebé no se’n perd cap. En els altres, procura seleccionar les seves escasses forces. Tornem a la singularitat de la publicació. En el text, hi ha una fotografia d’avi i néta. En efecte, els vidents la poden gaudir. En canvi, ahir, en l’acte de presentació de 18 Nadales i un poema de Cap d’Any, de la nostra autora local, el públic va quedar intrigat, de com les persones amb disminució visual, poden accedir amb el tacte a l’hora de discriminar una fotografia. Senzillament, els vaig convidar que vinguessin a l’acte. El suspens és legítim, l’ACIC defensa que l’accés a la lectura i escriptura per a cecs i sord cecs, s’ha de fer en braille. Totes les altres tecnologies també són decisives en la nostra formació. En les nostres discussions d’entitat, notem que cal publicacions curtes en braille, que permetin l’alfabetització útil del nostre gremi. Uns quants volum en braille d’una novel·la, sovint tira enrera usuaris d’aquest codi de lecto-escriptura. Finalment, repartirem entre socis i amics de l’entitat, Diamants i culsegots, la única novel·la de la poetessa. Naturalment, en tres volums en braille. Aquesta transcripció ja fa uns quants anys que és a la disposició del Programa de les persones Disminuïdes de Sant Feliu de Llobregat. Forma part del llegat de l’antic patronat de les Entitats de la Discapacitat del poble. Llavors, cada anys es feia un llibre en braille per a les persones cegues de la nostra ciutat. En unes altres paraules, cultura santfeliuenca a l’abast de persones amb disminució visual santfeliuenques. Així, doncs, aprofitem l’ocasió per a poder festejar aquesta publicació en aquesta efemèride. Què pretén l’ACIC? Molt senzill, que el braille sigui conegut a totes les persones a través d’un dels nostres clàssics. Només se’n fan un centenar d’exemplars que es dipositen en les nostres biblioteques públiques. Sobretot en el nostre àmbit comarcal. La nostra idea és que escoles, instituts i centres d’adults puguin accedir a les peculiaritats amb què llegeixen i escriuen la nostra mainada amb disminució visual. Hauria d’estendre’m més en l’àmbit literari. El rotllo tocava, per bé que avorreix. Però, en l’actualitat, no amago la immensa il·lusió, amb què la nostra entitat col·labora en aquest centenari. Sant Feliu de Llobregat entra en el selecte club dels indrets en què la literatura catalana planta una escriptora clàssica. Com de costum, la integració la fem els disques, ja ho sabem. Per això, som d’enhorabona, discapacitat inclosa. En tot cas, les filigranes literàries per a la setmana vinent.