Dins l’estiu, tu tremoles. (Cesare Pavese)
Ja no existeix la Torre de les Bruixes
ni l’aigua de l’estany perfila estrelles
quan, Solitari, miro el meu demà.
Un vell recer, un somni de pinyons
buscant amb ànsia, ales de pardals
mentre la tristor fuig per les cascades.
Ja no cauen penyores en cascades
tot just la lluna encén ulls blaus de bruixes.
Trien escombres, caus d’amor i estrelles
fins que vailet torno a sentir pardals.
Enjogassat cullo tendres pinyons
flairant tothora murtra de demà.
Antics poetes canten un demà
d’ofrenes de falgueres i cascades.
Entre xiprers, erugues i pinyons,
espero festa i rialles de bruixes.
Un safareig de menudes estrelles
gralla un concert de garses i pardals.
Octubre endins refilen vells pardals,
enderiats tothora en un demà.
Tornen olors, xemeneies d’estrelles,
boires de pedres i dolls de cascades.
Peixos i lliris fan barrets de bruixes
tot just sóc esquirol sense pinyons.
Tasto petons estil mel amb pinyons
fins que la dringadissa dels pardals
calma arracades i agulles de bruixes.
Quan les hores reposen un demà,
sóc flor d’escales, faig mots de cascades
sospirant fusta i pinassa d’estrelles.
De retop, ballo com cues d’estrelles,
sóc fullaraca que guarda pinyons.
Vol d’espiadimonis en cascades,
sóc un ósset de drap sotjant pardals.
Ara ja som engrunes d’un demà,
muts picarols enyorant caus de bruixes.
Al vespre, veig bruixes picant pinyons
fent l’ullet com estrelles d’un demà
vora cascades tremolant pardals.