Vas venir en plena guerra de Cuba. Devia ser l’aplec de 1897. Ho vas fer en carro des de Sants fins cal Falguera. A la tarda, t’hi acompanya el senyor Monmany. Hi puges per la Riera, pel vell camí del cementiri. Llavors, no hi ha les vagonetes de la cimentera. Canyissos i atzavares, garrofers i ginesta, ara un espectacle impensable. En canvi, en l’actualitat, només queden esplanades. Però,a l’ermita us hi espera un eixam de pageses. Moltes van amb criatures. Hi ha devotes que volen una benedicció. Fins i tot aneu al Clos de la Roureda on s’hi ballen sardanes. De cop i volta, una multitud us aplaudeix. Ningú no sap les excentricitats del bisbe Murgades. Ja se sap, la Cúria, si no té raó, renya. us podien prendre allò que volguessin. Però, al nostre poble, sabíem que encara teníeu l’arpa. En tot cas, us vau retirar ben aviat. Gràcies a Mossèn Sagués, en coneixem la notícia. Però, el paperot va ensenyar-me’l Llorenç Sans. Finalment, la senyoreta Raspall va posar-me de cara a la paret per ignorant. Quan hagis llegit una temporada, el fraret de Folgueroles, ja en parlarem, hi afegia mig enutjada. De fet, la treia de polleguera quan venia a ca seva amb llibres de Henry Miller. Joana Raspall era de la colla Rosa Leveroni i Ferran Soldevila. Ras i curt, Ella, perquè tenia el deure de la llengua. Jo, perquè no tenia cap tradició. Vet aquí, les coses que aprenc.
