Per al Nani i el seu germà Marcel
Les teves mans, sopluig de rossinyols a l’alba. (Maria Àngels Anglada)
Imesperades tardes de promeses,
pel Vell cinema ve la nostra flama.
D’improvís, la revetlla flaira a coca
en els teus ulls de mirada d’ocell.
Per sort, esquivo com peten les piules
a plaça, quan la bici engresca roses.
La Font del Comte crema un foc de roses,
entre canyes, bengales i promeses.
Tot d’una,encenc al passeig quatre piules
i el meu germà llença un tro sense flama.
A l’eixida de ca l’avi, un ocell
suaument pessiga una mica de coca.
Demà, arròs amb colomí i coca,
després, renecs i cartes plorant roses.
Des del terrat, guaito amable un ocell,
com xiula enmig d’un núvol de promeses.
Sec entre cactus i còmics, la flama
dels versos crema quan callen les piules.
De sobte, al carrer, esclaten dues piules
en l’instant que mossego un tros de coca.
Llavors, cau el pastís com una flama
entre geranis, falgueres i roses.
Des de la passarel·la , les promeses
ballen tots els somriures d’un ocell.
Corro cap al taller com un ocell
i m’amago amb revistes de les piules.
Mentrestant, guardo les velles promeses,
lluny del gos que s’enduu el meu tros de coca.
Entre dibuixos i cromos, les roses
perfilen melangies d’una flama.
Miro com la tristor tremola flama,
com tovalloles d’una ala d’ocell.
De seguida, el perfum d’un gerro amb roses,
recorda l’àvia, les seves piules
de Sant Joan. Els seus ulls perla i coca
com escampen encara les promeses!
Als vespres, sóc enyor, coca d’ocell,
sucre de piules, quan la nit és flama
i veig la lluna amb promeses de roses.
