Va ser entranyable. És la penúltima treballadora d’un Patronat de persones disminuïdes, ja desaparegut. Ara és un Programa i diuen els manaires que no canvia res. Com si la gent fos idiota, disques inclosos. Però no toco el tema perquè no es pensin que sóc un nostàlgic. en canvi, si que m’interessa el debat sobre disques entre gent que no ho és. Teresa Rafael és jubila en plenitud de facultats. Però, també, mereix cloure una etapa de la seva existència. Quan vaig sortir en nom d’ACIC, vaig voler recordar que una persona, mentre aprèn,mai no envelleix. Al contrari,aquesta persona sempre té engrunes de discurs i compromís. L’alcaldessa em va encantar amb les seves quatre paraules. L’únic però que li retrec, és que el 8 de Març encara és lluny. En un moment determinat, vaig sentir que algú deia, en aquest àmbit, hi ha persones que serveixen i persones que no. Naturalment es referien a qui és capaç de treballar discapacitat endins. Teresa Rafael, només era una administrativa. Però, de seguida, va aprendre a bellugar-s’hi. Fins i tot hi va participar quan l’ocasió ho exigia. Veurem qui hi haurà enguany en la Festa de l’arteriosclerosi múltiple, per exemple. Els tòpics i els eufemismes serveixen per a no comprometre’s. La gent oblida que tothom és vulnerable en aquest àmbit. Tant és que sigui milionari com andalús naturalitzat. La discapacitat es desconeix perquè, amb prou feines, es veu. La llei de la dependència,sovint, s’oblida que també cultiva l’autonomia personal. Vull dir que els diners són necessaris però tapen. Els disques volen una vida digne però, també, volem una integració social. en general, els manaires creuen que la discapacitat és un sector de Serveis Socials. Com de costum s’equivoquen. Amb tot l’alcalde Vázquez hi ha dedicat esforços i afanys. L’ocupacional del poble és una realitat. Però, també s’ha carregat l’últim patronat d’aquest àmbit que hi ha en tot el Principat. Contradictori?Tant me fa. Si hagués sabut diferències, s’hi hauria repensat. En les pròximes municipals, m’encantaria que els partits polítics restituïssin l’espai on la diversitat disca es mou. Ara només som un programa on tot ho decideixen els qui manen. Nosaltres només hem de col•laborar-hi sortir en les fotos, i prou. Quan sento frases com hi ha qui serveix i qui no, un ensuma el que tenim. És a dir, una discriminació negativa de cavall arreu. Si un alcalde no valora l’esforç d’un cadira de rodes per venir a una reunió, no cal que demanin sensibilitats. La desaparició del Patronat fou un error imperdonable. Més d’un se’n penedirà. Quant a la jubilació de Teresa Rafael, les emocions encara guspiregen.
Jubilació de Teresa Rafael
- gener 18, 2011
- Agustí Vilar