Vaig a una conferència a l’Ateneu. Plou amb fermesa. Per descomptat, durant la xerrada, el fred augmenta. M’acompanya el meu tiet Agustí perquè encara arrossego convalescències. Es presenta un llibre, un acte per a gent excèntrica. L’assumpte va de la memòria històrica. De l’extentricitat, passem a l’extravagància.
El rescat històric no agrada quan apel·la justícies. Un matrimoni terrassenc se separa a conseqüència de les lleves de l’Exèrcit Popular. L’autor evita tothora valoracions que punxin. Sento que esmenta, encara no sé per què, els fets de Maig del 37. Des del punt de vista de l’esquerra, sense cap afegitó, molesta com passen temes decisius de la desfeta. Sense anar més lluny, el pacte de Munic del 38. Aquest fet decideix la bancarrota del PSUC. L’altre detall, són les bosses de presoners republicans que van anar al front sense la més mínima preparació. La major part d’aquesta gent, els traurien agonitzants dels camps de concentració franquista. Aquest és el cas d’un dels protagonistes d’aquest llibre.
Trobo meravelloses les reivindicacions del memorial democràtic del país. Certament, el cinema fa popular aquesta època de la història. Però sempre fa la sensació que no acabem de fer-hi net. Amb tot cal senyalar que en les files democràtiques del meu entorn, la desídia és prou interessada. Mireu com es mouen les files catòliques del món conservador. A hores d’ara, encara hi ha gent que persevera en canonitzacions a causa d’assassinats.
L’arxiver, el de cal Sastre, recorda on van enterrar els moros que van caure al poble. Sovint s’oblida que molts magribins s’apunten per culpa dels bombardejos del protectorat. L’historiador i jo especulem on penjar una placa per a aquestes víctimes. Per descomptat, els moros mai no van ser enterrats al cementiri. Calculem on deuen ser aquestes despulles. Al capddavall, indiscutiblement tenen un lloc. Sense una memòria compartida, les víctimes encara protesten. Fins i tot el meu oncle, només li interessen solament aspectes humans.
En la conversa, de retorn cap a casa, compara desenllaços familiars. Però no oblida que els compromisos fan nosa. Comptat i debatut, la crueltat de la contesa encara esparvera. És a dir, només els qui tenien una certa preparació política, aquests, una immensa majoria, van travessar la frontera. Només així s’explica com la por encara dura.