(Raspall i pinta/21)
Enguany l’expo de roses ha captivat. Tothom a la fira engega cap a Can Falguera. Fins i tot la gent del nostre estand. El motiu és l’any Raspall. Com ja sabeu, els cecs de l’ACIC, cada any hi van un cop l’exposició tanca. Hi entrem a última hora perquè els invidents puguem tocar les flors. Però, aquest any, l’Associació Catalana per a la Integració del Cec, ha cregut més oportú, aprofitar la fira per a fer una campanya de promoció pública de l’equitetatge en braille. En aquest sentit, estem satisfets de la feina. Aprofitem aquesta tribuna per a donar les gràcies a l’ajuntament, el Programa de la discapacitat i la inestimable col·laboració dels Voluntaris. L’experiència ens ha fornit perspectives i aprenentatges. Apostem per coses senzilles que tothom entén. Sabem que les coses no són fàcils, a pesar de la crisi. Però, al carrer és on cal discutir la nostra integració. La crisi depaupera tothom, però, els disques són els més vulnerables. Ara bé, com a santfeliuenc, apunto inquietuds. La fira engreixa decadències. La gent només va a veure roses. El marc és incomparable. En canvi, és un error fer-hi centenaris literaris. Ni té llum, ni bona sonoritat ni espais per a treballar-hi. És una llàstima, entre altres coses perquè no tenim encara aquest espai. Imagino que les autoritats en són conscients d’aquestes mancances. Espero que en la renovació de la biblioteca, es tingui en compte que aquest espai ha de ser en aquest establiment. El descens de visites a l’expo de la Joana Raspall durant el dissabte i el diumenge fou remarcable. Els dies que li queden d’exposició per al públic, només obre de sis a vuit del vespre. Sincerament, així es malbarata la feina de promoció d’aquest esdeveniment cultural. Jo, encara no he anat. Necessito algú que m’ho expliqui amb un sentit de l’observació no gaire comú. Com totes les coses que fa la poetessa. Prometo una gasetilla sobre la feina d’en Descloc. A última hora del diumenge, mentre escolto sardanes al Parc Falguera, algú em llegeix una octaveta. Quedo bocabadat amb la imaginació de certes inquietuds pobletanes. Canta així, Apunteu-vos a les Cosines de la Col Verda, volem crear una entitat santfeliuenca, antifeminista i pagerola, devota del cultiu de la única verdura autòctona de la ciutat. Sapigueu que aquesta verdura només es cultiva a Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i la Geltrú. De fet, si no es per quatre pagesos sonats i llepafils, aquesta verdura desapareix sense remei. Ajudeu-nos en aquesta noble tasca de difusió de les nostres més íntimes devocions gastronòmiques santfeliuenques. Us animem i us engresquem que vingueu a la propera reunió que fem al Casino. Un mal símptoma que es reparteixin aquests paperots tot just s’acaben les roses. De sobte, m’enriolo amb aquest esclat d’humor estrictament hivernal. L’oncle Jordi me’n forneix moltes vegades tot just en torna de l’hort. Per descomptat, a casa meva, fem festa amb aquest plat tan humil. Un plat de col verda, quatre seques i un tall de cansalada de Cal Marc, regat amb un cava d’alcúrnia, vet aquí un somni prou consistent. Sí, les roses són boniques, però no fan passar la gana. Potser que m’escolti aquests hortolans clandestins de l’any de la picor. Neus Salvat i jo, en representació de l’entitat, vam tastar el cava institucional de la recepció de les roses. Va semblar-nos mol potable. La crisi té això, millora els caves i els desodorants. M’hauria agradat parlar-ne amb en Carles Duarte, el pregoner. M’agrada molt que les autoritats pensin en poetes per aquestes coses. El discurs del manaia gran va recordar Torre Badal. En l’actualitat, Ferran Mascarell enyora sense haver-la vista. Pobret, espero que no ho faci. Definitivament, els poetes no tenim remei entre vegetals insidiosos.