(Una historieta descartada de “Grans abans d’hora” )
Som a l’estació. Exactament, entre urinaris i la via morta. Els plàtans de la plaça xisclen de pardals. Moltes tardes s’hi apleguen aficionats al rock. Fem animades tertúlies sobre les nostres bandes. De vegades, no hi ha ningú. Llavors, és un indret excepcional per a fer còmics. M’acompanya Xiclet Llesca. El Suís no suporta gaire les flaires públiques de les nostres expansions íntimes. En canvi, la xiscladissa dels ocells el relaxa. Per això, seiem als topalls de la via morta. És una tarda magnífica d’abril, d’aquelles que abriguen. Incomprensiblement, la gent mira la tele. Els més espavilats, fan una partida de dòmino al Coro. Encara Intercanviem Vernes, la flaca de sempre. Tant ell com jo estimem molt la tristesa d’aquest escriptor gavatxo. Ara mateix, jo llegeixo les tribulacions d’un xinès a Xina i, ell, Les aventures africanes de tres anglesos i tres russos. De sobte, veiem visions. Exactament, perquè és dissabte a la tarda. A més a més, són companys d’escola que no són del poble. Vénen Oriol Ferrer i Sari Conde. D’on coi surten aquests angelets? Són capitostos molt senyalats de l’altre curs. Oriol és un Sant Pau de Sant Boi. En canvi, Sari és un escuramoniato paparra. Pertanyen als de l’A. Naturalment, nosaltres som el B. És a dir, per ordre alfabètic, la ema ens separa. És clar, sempre hi ha excepcions. Però, funcionem així en aquest refotut col·legi. Xiclet arrufa el nas, jo m’ho prenc amb més filosofia. Ja ho sabeu, els suïssos sempre arrufen el nas. Els dos tenen mala fama entre frares. Saber-ho, pel cap baix em tranquil·litza. Com us ho explicaria perquè m’entenguéssiu? Vejam, intentem-ho. Ferrer és la rèplica del nostre Sanjaume. En canvi, Conde s’acosta a Naturalista Vélez. Però, hi ha notables diferències. Oriol ja en porta dues. Vull dir dues expulsions, Sanjaume encapçala medaller amb tres. És clar, el de Sant Boi, és el seu primer any. Sari va més lluny, sempre que pot, fa sabotatge. Així com Ferrer aixeca suspicàcies, tothom estima i protegeix Conde. Amb tot semblen dos gallardets no gaire discrets. Amb tot respiren cordialitat en seure al nostre costat. Oriol Ferrer és infinitament més hàbil que Enric Sanjaume. En canvi, Sari, tot el contrari de Naturalista Vélez, és un tros de pa. En definitiva, quan es passen de la ratlla, no miren prim. Sense embuts, vénen a plantejar-nos maldecaps.
El Col·legi fa una exhibició gimnàstica el primer diumenge de Maig. És una festa ridícula i espantosa. Ho porten manaies d’educació física, dirigits per Cinto Alonso. Més que una exhibició, és una desfilada d’encantats que fan olor de colònia a granel, ni us explico. Les mares aprofiten per xafardejar i els pares fumen. Sort que és diumenge, sinó no s’explica, oi? No hi ha cosa que m’empipi més, que estreni xandall nou davant germanes de companys. Portem tot el mes de març i abril, entrenant-nos per a aquesta carallada. Enguany, tenim en Tella, Ara bé, per a la demostració, s’apleguen les dues classes. La classe d’Oriol i Sari, la duu en Bonsoms. Aquest és un altre professor de Martorell. Per aquest any, ens han barrejat per a la representació. Sembla ser que el professor de formació d’esperit nacional té idees noves. És a dir, encara són més avorrits amb les seves iniciatives. Pas marcial i ferm, disciplina militarota i barroera. Uns carcamals, en això, té raó en Sanjaume. Vull dir que són uns exhibicionistes incurables. La festa del primer diumenge de Maig es fa abans de dinar. Però, després, de la missa dominical. Tot ha de ser harmònic i sincronitzat. La mania de la precisió i la modernitat. Nets, polits, raspallats pel barber i tota la pesca. Només de pensar que haig d’estrenar un xandall als vestidors de la Verga del Mamut, se’m posen els pèls de punta. Ni us explico sentir xiruques d’il·lustres de companys, aficionats a la ronya. Només falten dos diumenges per a l’esdeveniment. Gairebé tothom ja sap què ha de fer. Després de l’exhibició gimnàstica, hem de fer un lema. És a dir, estirats a terra, fem una frase perquè pares i públic ens aplaudeixin. Ja se sap, és el mes de Maria, la mare i totes aquestes endergues. Tanmateix, tant Bonsoms com Tella discrepen amb el mentre de FEN. Els de Martorell no volen complicar-se la vida. Ells volen fer una exhibició purament atlètica. En canvi, Cinto Alonso vol originalitats, si fa no fa cretinades. Vet aquí, la diferència entre un legionari i un parell de falangistes de la comarca. El professor de formació d’esperit nacional vol que fem una martingala televisiva. Com sempre vol impressionar la concurrència, sobretot la femenina de caire no exclusivament eclesiàstica. Comptat i debatut, aquests paios de foravila volen fer befa. Sens dubte, la idea és formidable. Les conclusions no són gaire complicades. És a dir, expulsions i dissabtes a la tarda fent companyia als interns. Si traiem aquestes hores sense Juli Verne i esplai esportiu, oli en un llum. Fins i tot engresca el Suïs. En canvi, sóc reticent. M’agrada analitzar-lo tot, debatre-ho. Oriol també és del meu estil. Entre la xerrameca i la conversa, sempre hi ha propostes i utilitats. Vet aquí la conversa ferroviària que tenim amb els nostres paral·lels.
Oriol, jo ho veig bastant negre, heu pensat en les conseqüències?
Llufes, amb aquesta no expulsen ningú.
Ferrer és un dimoni espavilat i ferm.
Com a molt, tindrem sarau, apunta Xiclet Llesca.
No ho veig clar, camarades, insisteixo.
Per la nostra banda, els interns no saben res, riu per sota el nas, Sari.
Apa, ja toca que ens respectin, esclata Oriol.
Tant se val que facin, cal convèncer la nostra gent, cavil·lo.
La teva quadrilla no té problemes, la meva són figues d’un altre paner, desconfia Xiclet Llesca.
Llufes, quins són els teus? Demana el bonifaci d’en Conde.
Són Enric Sanjaume, SardinaBufona, Polvo Guenyo i Naturalista Vélez.
Jo tinc Toni Miquel, continua el Suís, Ciscu Torrano, Martí Pi i Granets Pou.
Quin és el problema? Ferrer demana aclariments.
Els meus, encantats de passar-se uns quants dissabtes castigats. En canvi, el Suís no ho pot assegurar en la seva quadrilla, aventuro.
És igual, els possibles delators que facin pal, contesta rialler Oriol.
Si us plau, atresora’m, arrufa el nas Xiclet Llesca.
Si Ciscu Torrano no és un incondicional, no cal dir-li res. Que faci pal en la lletra, els qui l’hem de canviar, són els únics que ho han de saber, aclareix Oriol un altre cop.
Llavors, Ferrer torna a explicar com ho hem de fer. La paraula que hem de construir, la fem amb vint-i-sis persones. És a dir, dues files de tretze companys. Cinc lletres, cinc quadrilles. Cada quadrilla, una lletra. Evidentment, hem de canviar-la per a fer sabotatge. Vosaltres dos sou caps de quadrilles. Si algú no ho ha de saber, que faci pal de paller. Els qui hem de canviar, que siguin dels nostres. Per tant, menys complicacions. Llavors, Oriol amb el dit, guixant sobre la pols de terra, dóna suport a l’explicació que fa. Com que tots sabem de què va, Oriol ens ensinistra de com ho hem de trabucar. Alça manana, com penca el dimoni, penso, la mar d’admirat. Tant en Xiclet com jo, no parem de fer ganyotes davant tanta sagacitat.
Ara, ho enteneu?
Si acceptem els corresponents dissabtes de càstig, per a mi, sensacional, apunto.
En canvi, el Suís, després de rumiar-s’ho un moment, s’enriola. Sap que és una martingala meravellosa, sublim. FA que si amb el cap diverses vegades. Però, alhora no pot evitar riure com una locomotora. Es deixa tant que ens engresca a tots.
Finalment, diu que ho tirem endavant. Tanta seguretat en aquest personatge europeu m’intriga.
Quan se’n van els companys, Juli Verne ja no engresca. Llufes, has pensat que poden tombar-nos el curs? Ja ho crec, dic pels meus endintres, però no vull aigualir la festa. Tant se val, Xiclet, fastiguejar-los convé una mica. Llavors, callem una estona. Escoltem ocells mentre la tarda s’apaga. Fins ara, anem aprovant coses que no ens agraden, dic en veu alta. Xiclet Llesca no contesta. Sap que m’enrotllo, simplement això. Potser no sabem gaires coses. Però, ells en saben molt poc de com ens han de tractar. D’acord, segur que queden en ridícul, ja veurem si ens atonyinen més del compte. Ben mirat, trabucar-los la paraula, també és un exercici poètic. Llufes, somriu enigmàtic el suís, no t’amoïnis, aquesta barrabassada no la perdonen així com així. En unes altres paraules, l’únic problema que tens, és en Ciscu Torrano. Oriol és un artista quan ho explica. Senzillament, cal que vagi darrera meu i llestos. Per altra banda, tots els altres encantats de la vida. Bé, a veure què diuen els nostres galifardeus, es demana en Xiclet Llesca. Com que ho sàpiguen tots menys en Ciscu, crec que te’n surts, oi? Bé, espero que sí, com t’ho faràs per entrenar el canvi de lletra? Com tu, al Mas Bordet, un dia tu i l’altre, jo. El Suís assenteix mentre pugem pel carrer Montserrat. No em sembla una mala idea, al terrat de les cavallerisses, oi? Exacte, en tot cas, avisa, no cal espantar en Víctor. És clar, sincerament, aquests paios de l‘A són uns dimonis. Tens raó, quan no hi són, el paisatge perd molt. Llufes, ets molt sentimental, més versos i menys avionetes. Au, no emprenyis tant amb les teves sortides d’enciclopedista. Ei, substitueixes en Ciscu, quan assagem la martingala, eh? Alça manana, no hi havia pensat, tens raó, assenteixo.
Finalment, arriba el diumenge fatídic.
La demostració es fa al claustre. L’edifici vell i la capella donen al Carreró de les Bruixes. La part posterior té un pati rectangular i empedrat. El cul de la capella és un frontó enorme. La de tardes que hi hem jugat a pilota basca. La resta són finestres i finestres, tres plantes. Hi ha unes escales d’entrada que donen a un portal. Entre edifici vell i porxo paral·lel hi ha bàsquets. Aquest rectangle té uns porxos amplis i frescos. Només la part paral·lela i la dreta fan de porxo. En canvi, l’esquerra, també format porxo, és un gimnàs sensacional. S’hi entra poquíssim. Sembla ser que només hi fan educació física els àcars. Mai no hi he entès aquests privilegis. Hi ha espatlleres, muntanyes de matalassos, poltres, trapezis, cordes, etc. Un equipament portentós. No podem dir el mateix de la biblioteca, rera el jardí. En aquest santuari, els llibres pateixen d’un paludisme crònic. En una cosa s’assemblen: sempre tenen poques visites. El porxo paral·lel té als seus extrems, tres latrines. Millor que no hi faci cap descripció dels seus serveis. A les cantonades del porxo paral·lel, hi ha també una pila amb aixeta per a beure aigua. Hi ha bancs, un parell de màquines de refrescos i la botiga de material escolar. El porxo de la dreta, quan toca l’edifici vell, té unes escales que acondueixen cap al refectori. De dreta a esquerra, hi ha porteries. Al costat de les escales del refectori, hi ha un portal enorme d’entrada al claustre. Quan sortiu, davant hi ha el bancs del jardí. A l’esquerra, la piscina i al fons, els vestidors. A la dreta, el camí de sortida pel garatge. A la cantonada, la sala d’esbarjo, amb unes quantes taules de ping pong. El jardí té un pi enorme tort i uns quants plàtans. La piscina és reixada amb uns llimoners als seus extrems. Entre claustre i piscina, hi ha un caminoi de còdols fins el camp de futbol reglamentari. Els porxos tenen terrats. S’hi accedeix per unes escales interiors, pel portal del fons a la dreta del frontó. Quan plou, els porxos ens ensardinen. Per això, al cap dels anys la pluja ens desassossega. Aquest claustre guarda dos records familiars inesborrables. El claustre s’hi inaugura l’any 1952 per al públic amb un partit de bàsquet. S’hi enfronten l’equip del poble contra una formació americana. És un dels molts equips de bàsquet d’un portaavions de la sisena flota ianqui. El vell recorda la tornada perquè era el pivot de casa. Vull dir quan van fer la visita de cortesia esportiva al port de Barcelona. Li encantava parlar de les sis sales de cinema del vaixell. De menut, el vell, sempre que pot, m’hi porta a veure aquestes baluernes. Sens dubte, el millor és el Saratoga. Quan li demano per què serveixen els canons, ell sempre contesta que fan conills. Quan faig cara d’idiota, ell riu com cap pare ho ha fet en la vida. L’altre record és quan estreno patins. Ni us podeu imaginar les trompades que vaig arreplegar molts diumenges a la tarda.
Tanmateix, el claustre és un pati entranyable, un escenari on sempre hi torno.
Tornem-hi, el diumenge és deplorable. Vull dir que fa un sol espaterrant. Han regat el camp de futbol reglamentari. Tots els grups formem davant dels polls. És indiscutible, fem patxoca. Puntualitzo, els polls, no pas nosaltres. Fem una desfilada d’entrenament. Ja hem entrat al claustre. Els professors somriuen com guilles. En canvi, Cinto Alonso va seriós. No sé per què, quan riu, l’assumpte empitjora. Totes les maniobres són prou senzilles. Quan hem de fer el lema, sabem on ho fem. El guix ens ho assenyala. Oriol Ferrer és molt llest. Els frares no poden vigilar-ho tot. Per tant, podem fer la martingala relativament bé. Entre els il·lustres, vénen els avis d’Enric Sanjaume. No sé per què, donen bon rotllo aquests iaios. Com molts pares, porten màquines de fer fotos. No sé per què, hauria preferit germanes. Ben mirat, sempre fan cares d’emprenyades. Comprensible, els xandalls no exciten gens ni mica. Per sort, no saben les perles que s’hi amaguen. Sap greu per les bessones García. El seu germà Eudald és un cretí. Però, elles hi vénen, no hi falten mai. Porten unes minis boníssimes, Déunhidó quins talls que atresoren. El vell ve amb els tiets Domènec i Llibertari. No ve cap dona de la família, un bon auguri. Després del sarau, si compra el tortell, potser encara aniré a camp Barça. Xiclet és el meu company, som paral·lels en la nostra fila. Com a caps de quadrilla, som pals de paller de cada lletra. Ell ha de fer una D, però, farà una R. En canvi, passo de la A a la E. Sari Conde també trabuca la seva lletra. Ell passa d’una R a una D. Finalment, Oriol Ferrer, com jo, capitaneja una E que passa a ser una A. La paraula la encapçala Tomàs Vega, un intern. Aquesta quadrilla no sap de la missa ni la meitat. Tots ells són interns i ja en tenen prou de bastonades. Quan entrem al claustre, a migdia, els aplaudiments eixorden. Enmig d’aquest brogit Oriol avisa. Ara no us acoquineu, eh? Conde riu com un gripau pansit. Xiclet ni s’immuta, un suís com cal. En canvi, l’espectacle em posa nerviós. Naturalista Vélez sento que diu, Ferrer, no et preocupis, Llufes fa versos, vull dir que xuta. La quadrilla s’estripa, segur que tots els dissabtes els passem plegats fins la revetlla. Déu meu, quina primavera més malaguanyada. La primera part és bonica i avorrida. El concert de xiulet de Bonsoms i Tella, memorable. Si voleu fer feliços la gent de Martorell, regaleu-los xiulets. Són insofribles, aquest parell de micos. Saltem el trapezi, el poltre i tota la pesca. Quan s’acosta el moment, el xiulet deixa el pas al micròfon. No cal que us digui que l’assumpte empitjora. És a dir, ara toquen originalitats. Sortim relativament quadrats cap al jardí. Llavors, Cinto Alonso comença lloro. Adorm el públic amb una gasetilla formació d’esperit nacional. Entre pameles i màquines de fotos, faig col·lació de badalls. Natural, la gent pensa en l’aperitiu. És un home ferm, ni tan sols els diumenges somriu. Ara, demano per als pares, que vagin buscant posicions per a l’eternitat, canta el lloro. Per a les mares, que no s’allunyin dels mocadors, emocions obliguen, a sobre, fatxenda. La desfilada, quan entrem, és impecable. Ara vestim samarreta i pantalons blancs, curts i infectes. El nostre grup ocupa els dos porxos de la banda esquerra. L’altre grup, més nombrós, ocupa la resta de la portalada paral·lela. La paraula més gran la fem nosaltres. En canvi, els altres, les fan més petites. Per tant, necessiten més espai per a fer els marges. Quan ens desfem, qualsevol de nosaltres ha de seguir el seu cap. Ho hem de fer en un tres i no res. Per sort, el lloro calla una mica. Els porxos vessen de gentada, fins in tot hi ha gent als terrats i a les finestres. Un cop fet el lema, sorgeix del públic un ohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohohoh llarguíssim. Després, silencis esqueixats, pauses de sorpresa, finalment, rialletes. Sobretot masculines, no pas femenines, és natural. És a dir, ells s’enriolen sense embuts. En canvi, elles tenen un gran disgust. Per descomptat, els frares no saben on mirar. Sobretot resten astorats davant la quantitat de flahssos fotogràfics. Els xiulets de Martorell esperen que la formació d’esperit nacional espavili. Com a partidaris de l’acció directa, esperen en candeletes. Xalen com a negres davant d’aquests bergants, menats per un legionari pinxo. Què es pot esperar d’un paio que només xala amb la hissada d’una bandera? Tots els dissabtes a migdia patim aquesta humiliació. És a dir, cantem quadrats estil formació d’esperit nacional. Naturalment, menuts i grans passem per l’adreçador. Però, ara, l’home encara no s’adona què passa. Per això, els de Martorell esperen impàvids, a veure què decideix el set-ciències. Llavors, Frare González ordena els professors d’educació física que tallin el desordre. Al capdavall, s’entén, els vailets estirats, fan un lema inesperat. En unes altres paraules, en comptes del dia de la madre, hem fet el dia de la merda.
Ni us explico què passa després.