Un manyoquet d’aromes, és això el que sento al roserar dels Amics de les Roses. Naturalment, el temps daura entre pilotes d’infant i altaveus juvenils de música. Les diverses terrasses que porten a l’estany, tenen arbredes inesperades i rosers invictes. Des de començaments d’any, els veïns que pugnen amb la bellesa, s’ho fan així. Rondinen la bondat de les flors amb cavaguets. Cadascú hi té el seu planter. Cadascú batega amb els seus afanys. Quan esclata abril, les flors responen a totes les nostres devocions. Pep Armengol va explicant-me exemplars. Naturalment, m’ajupo com puc. Des de la meva impavidesa, tracto de pescar flaires. Així barrino ensumades amb mots que rellisquen. Sobretot el roig, les roses púrpura, com fibla la sang. No acostumen a ser abundants. Per això, visc entre la’roma i la fragància. Ras i curt, la primera em penetra quan m’hi acosto. La segona, demana el meu tacte quan faig carícies. Gràcies a les mans, totes les roses us deixen el seu segell. Recordeu que deia Nadine Gordimer, roses vermelles, plegades com paraigües, sempre fan olor de sexe. En efecte, un sordcec busca posicions, fa estratègies per a conversar-hi. Les roses són tímides, demanen alguna cosa més que la vista. A pesar de les dificultats, hi ha romeries que no podem defugir. Entre Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, les roses us hi esperen. Més tard, també pels voltants de Sant Joan, acostumen a somriure. Per descomptat, els roserars Dot Camprubí amb la pèrgola d’en Jaume Plemsa també és una visita obligada. Així quan m’hi perdo, les àvies no arrufen el nas. Després, la fira plany tot l’any records que mai no s’apaguen.
