Raymong Carver diu que la història dels EUA és la historia dels seus pàrquings. Les coses com siguin, el paio fou brillant. Anem a pams, les Canyes i el Coro són la mateixa cosa. En efecte, les Canyes és el nom amb què els nouvinguts nomenen la Unió Coral. Ras i curt, quan el reformen, l’enterren. Quan una cafeteria popular no us acull, la ciutat s’allunya. En canvi, el Coro és el nom popular amb què els indígenes l’identifiquen. D’ençà que hi ha Casal de l’Avi, l’espai ha perdut pistonada. La pista del ball ara és un pàrquing que jo no he vist mai a causa de la meva sordceguesa. De tant en tant, prenc un cafetó dins els seus finestrals. Ningú no sap l’horror de les persones sordes a causa del vidre que tot ho inunda. No el freqüento perquè la seva acústica malbarata converses. Dalt, on hi havia el cinema, vaig oir Woyzeck, de Büchner, una obra teatral d’una gran volada. Llavors, l’activisme cultural dels veïns del poble feia patxoca. En l’actualitat, el desarrelament metropolità és un repte que la democràcia no para d’escampar. Aquí, es feien tots els papers de l’uca. Fins i tot malícies que perduren. Aquí, José Luís de Vilallonga va guanyar-se el malnom del fantasma de la gavardina. De fet, durant dècades, fou l’únic espai on l’emigració s’hi assimilava. Ara és un pàrquing inaudit. Per sort, encara queda la xurreria i el serpent modernista que vigilen les casetes de Cal Jordi.
