Si no us adoneu, hi passeu de llarg. Sovint passa en llocs ben antics. Sobretot quan flairo ombres silencioses. Si ho feu per Falguera, pugen clavegueres. Però, el terra és de garrofes i carros perduts. Tot fa pinta de raval, d’escombres polsegoses a les cantonades. A la dreta, parets de totxos vermellosos. De tant en tant, hi ha ganxos inesperats. A l’esquerra, finestres ran de terra. Però, no n’hi ha cap que faci cap geometria tranquil·litzadora. En efecte, és fantàstic, com si comencés un conte de Poe. Només hi falten trons i llamps. Potser una iaia amb bigotis llegint la Bíblia rera uns visillos. Des del carrer Falguera, encara hi ha cases velles amb pedres modernistes de paleta. El terra és tou, meravellosament inquietant. De cop i volta, hi ha una ziga-zaga i el carreró guanya amplària. D’improvís, enmig d’un pàrquing, flairo coques i pastissos. Naturalment, és la vella fàbrica de les magdalenes. Si exploro ocells, algú em recorda la vella xemeneia de Can Samaranch. Sento com una senyora llegeix en veu alta uns versos sobre xinxes de Martí Pol. Ben aviat, arribo al mercat de Sant Josep. Tot sembla un cromo vuitcentista sense voreres. Quan hi entro, les flaires dubtoses us alerten. Quan hi surto, les seves olors m’engavanyen vora el vell portal del mercat de Sant Josep. Antany fou una mirada foravila. Exactament, com un mocador perdut de bruixa al safareig.
