Ho fem des de Molins de Rei fins Martorell. Vaig amb Llorenç Saladrigas. La nota poètica s’esdevé quan aparca sota un fals pebrer. Són arbres d’una ombra lleugera i volàtil. Matí assoleiat amb boirines. El vent baixa espasmòdic riu avall. El tremp de la caminada és viu, la planícia esperona embranzides. L’amic anuncia que el riu baixa llòbrec, bo i festejant ànecs i camallargs. De tant en tant, un bernat pescaire solca les tofes dels arbres.
La presència constant d’autopista, rails i autovies, apaguen la fressa de l’aigua. Pel Papiol, sorpresa majúscula, una colònia de tamarius velluta rescloses del riu. Invariablement, polígons industrials i camps de fruiters complementen paisatges. Déu-n’hi-dó les colònies d’arbres que creixen pel riu. Hi ha municipis que s’hi preocupen. Ací i allà, lledoners, til·lers, àlbers, verns i xops salpiquen. Quan deixem l’estació de Castellbisbal, la ginesta s’imposa pels marges. Tot just la sento penso en la processó de Corpus del poble. Potser són nostàlgies d’un catolicisme popular debolit. En tot cas, expliquen una església poc generosa amb compromisos cívics.
Diverses vegades, Llorenç remuga el rec excessiu dels pagesos. Més d’un cop, travessem tolls que impedeixen circulacions fluïdes. L’administració de l’aigua en el rec, no és precisament una feina prou agraïda. Quan seiem un parell de cops per prendre aigua i fruita, escoltem concert de piuladisses. Els ocells tenen una activitat frenètica. Quan hi penso, recordo líriques rondinades de Josep Pla, la seva peculiar mirada adjectiva.
De tant en tant, sento vivors de fusta cremada. El company explica que són posts de telèfons o RENFE quitranats. És a dir, un paisatge massa urbanitzat, massa ecs paisatge, com diria Enric Sòria. Durant tot el camí, els ciclistes no paren amunt i avall. En arribar al pont del Diable, resto astorat de la rapidesa del passeig. Aquesta gratitud, en fabrica un altre. És a dir, el pròxim itinerari és Martorell fins Cornellà. Aquest cop pel marge dret del riu. El jardiner remuga satisfet en veure orquídees arrelant en racons insospitats. El Baix és això: un paisatge de belleses heroïques. Quan prenem el tren del retorn, llisco migdia endins.