Des de l’entrada del Parc Nadal per Dalt, el veieu tot. Un carreró de vitrina, absolutament inoblidable. La seva originalitat són dues escoles. Els frares i la pública de Can Nadal. De’ntrada, tota la meva solidaritat amb l’ensenyament públic. Volen tancar una línia de bressola. Com de costum, una Generalitat que no mira prim amb la seva gent. Naturalment, les escoles fan gairebé tot el carrer. Així, doncs, tenim un carrer eternament adolescent. Potser és el carrer que cultiva més nostàlgies del poble. No hi ha cap infant que no hi hagi canviat cromos, bales o s’hagi enrabiat per unes notes injustes. Després,veieu els primers fatxendes que fumen. Jo sempre vaig ser dels que m’amagava al parc. A més a més, també té l’encant de la seva corba. Els carrers rectes, sempre són insípids. En canvi, les corbes permeten perspectives. A banda i banda, hi ha troanes. Un arbre menut, tímid, de jardineria japonesa. Però, fa boletes per als nostres canutos. Sense canyes, ara toquen petardos, ja m’enteneu. Ara bé, allò que li dóna personalitat és la tapia de l’escola dels Frares. Aquest mur, gruixut, arrodonit en la seva carena, guarda les nostres aventures. Quan era infant, a l’altra banda, hi havia un passeig de mandariners. Llavors, la piscina el claustre i la fusteria dels Frares,feien la maqueta originària de l’establiment. Al capdavall, tot era a l’abast dels infants. Per això, quan hi passo, encara hi pesco en les seves veus més innocents, intimitats que no es perden. Un cop sordcec, una troana ben torta sovint avisa amb un cop al meu cap. Déunhidó la poca misericòrdia d’aquestes topades. A causa d’aquest càlcul que oblido sovint, vaig deixar de passar-hi. En replantar-ne de nou, torno a aventurar-m’hi.
Canutos de Fleming
- juny 1, 2021
- Agustí Vilar